Joan Brossa ha sigut un dels poetes contemporanis que ha desenvolupat la seva obra a través de diverses possibilitats artístiques que l’han portat a conèixer una pluralitat de camps culturals.

D’aquesta manera, va escriure sonets, sextines, mètriques tradicionals i clàssiques, a partir de les quals va conrear noves tècniques trencant els esquemes formals. Així creà poemes curts, en versos lliures, definicions, odes i elegies; utilitzava la brevetat per arribar a expressar l’essència de les idees. La simplicitat l’acompanyà tota la vida, recordem el “soc com soc i no vull ser model de res”, com s’autodefiní en una entrevista amb Andreu Sotorra, al diari Avui, el juliol del 1998. Arribà un moment que incorporà imatges a les poesies, manera amb què encetà una nova modalitat, els poemes visuals, la pràctica dels quals el portà a ser un dels innovadors més interessants en el camp de la nova contemporaneïtat literària. A partir de l’ús de la imatge ja no s’atura la seva imaginació, seguí amb teatre, muntatges i diàlegs surrealistes, fins arribar als guions cinematogràfics. Però, amb tot, Brossa cultivà també sempre el que no és producció escrita o visual directa, sinó directament el que és espectacle, ironia i aspecte lúdic, és a dir, la màgia, el joc i la poesia urbana. Brossa es podria definir com un literat múltiple, que va aplicar i utilitzar una gran diversitat de possibilitats i recursos per tal de canalitzar i, d’aquesta manera, expressar la seva poètica.

El fet poètic és per Brossa una manera de transcriure la vida i una constant anàlisi i reflexió entre significants i significats. Arriba un moment, però, en què es troba amb la impossibilitat d’expressar només amb paraules el que signifiquen les coses i, llavors, la imatge o l’associació entre objectes prenen rellevància en el poema, creant una representació objectual, lúdica i irònica. D’aquesta manera, el poeta expressa la concepció de la poesia també amb jocs, ja que permeten reflectir el significat de les paraules i trencar les estructures poemàtiques.

Per exemple, triem un dels poemes visuals, un on s’observa una clau en què les dents són les lletres de l’abecedari (Catàleg Centro de Arte Reina Sofía, p.81, 1982). El poema ens ofereix una imatge d’una clau, amb la innovació de tenir lletres en lloc de dents. Aquest poema ens dona una informació de la idea de Brossa envers les possibilitats de la paraula. Si mitjançant combinacions de lletres formem paraules que ens permeten expressar idees, concloem que les lletres són una clau per a la transmissió de pensament. I, d’aquesta manera, són, també, una clau que obre la porta als poemes, a la comunicació d’idees, a la interpretació; i amb tot això, són la clau per crear, criticar, establir la societat. Així, tenim el vessant propi, poètic, evocador de les paraules; i els vessants general, social, purament comunicatiu.

Però, des d’un punt de vista poètic, el poema visual de Brossa és una oportunitat per entendre el concepte de com la simplicitat de les lletres arriba a crear una trena significativa de sentits amagats i personals, extrínsecs i connotatius que en superen els significats inicials.

Però, d’on venia aquest avantguardisme literari que utilitzava Brossa? Un cop finalitzada la Guerra Civil Espanyola, un dels pocs poetes catalans que recupera el camí de l’avantguarda poètica de preguerra i, a la vegada, enceta la via de la poesia visual és, precisament, Joan Brossa. Aquests poemes, a més de suposar una novetat, ens permeten observar les tradicions en què s’insereixen els primers poemes visuals, és a dir, la seva connexió amb l’avantguarda clàssica.

Gran part dels poemes de Joan Brossa s’engloben “d’una banda, en la revolució que va significar la llibertat tipogràfica i les paraules en llibertat del futurisme italià de les quals Joan Salvat-Papasseit i també Carles Sindreu en van ser capdavanters; i, d’una altra, en el surrealisme i en les imatges hipnagògiques, introduïdes a Catalunya per J.V. Foix.”, tal com explica Ramon Salvo al Full internacional d’investigacions poètiques, del número de novembre de 1997.

Un autor que avui en dia és ben actual, i que permet una aproximació diferent i combinada de les arts.