Després d’una Diada exitosa de l’11 de Setembre, enguany, malgrat el Covid-19, l’independentisme s’ha refermat altra vegada als carrers de la capital catalana, amb els seus pros i contres, però ha sortit. Els comentaris sorgits a última hora a les xarxes socials, sembla que parlen de dos camins a seguir. Per uns, un diàleg amb l’Estat central; altres vaticinen que cal perseverar per arribar a un referèndum, per saber quina part de la ciutadania catalana està a favor de la independència.

Hi ha una altra via, que potser no està a la xarxa, però que ja s’ha pensat i respon més a com el govern de la Generalitat hauria de governar per a tothom, i que potser ja s’està fent: mirar de fer polítiques públiques socialdemòcrates atenent les necessitats. D’altra banda, sense deixar de governar, construint la independència des del govern, per anar guanyant legitimitat, amb una resposta realista consensuada entre les parts. No calen presses, però sí resultats, encara que siguin  petits, per anar guanyant confiança. Sobretot ser eficaços a l’hora de governar per refermar l’economia i els guanys socials.

Això no treu —com deia algú—, que s’haurà de perseverar en el diàleg. Aquí, en aquest punt, s’hi insisteix. No cal renunciar el que és bàsic (referèndum, amnistia, i denúncia constant de la repressió en els organismes internacionals). Mantenir un relat convincent de cara a Europa, basat en arguments democràtics, i, alhora, fer ús de la força de què es disposa, i que tothom sap. Per governar, Pedro Sánchez necessita els vots dels independentistes. Heus ací la clau de volta.

No hem de perdre de vista que, com deia un historiador: “La lluita pel dret a decidir és un procés de llarg abast que és irreversible, ací i arreu, com en el seu moment, ho va ser la lluita pels drets civils”. I que el que no s’aconsegueixi avui, les noves generacions ho faran demà.