Del dia 24 d’octubre de 1945 han passat 76 anys, de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), després de la Conferència de San Francisco on es reuniren tots els països que havien intervingut en la Segona Guerra Mundial. Ja en aquells moments es pot dir que havia nascut l’ONU; amb força dificultats, per cert, ja que les cinc potències vencedores de la guerra —els Estats Units, l’URSS, la Gran Bretanya, França i la Xina—, des d’un principi volien ser ells els que decidissin la sort del món. No obstant això, a conseqüència de les crides de la resta de països es van variar els estatuts i cada país membre podia votar les esmenes presentades, si bé els cinc grans es van guardar un comodí: el fet de tenir el dret de veto qualsevol d’ells en solitari, prerrogativa que ha usat molt l’URSS (1).
A l’inici, l’ONU va complir amb les normes que la van constituir, però a poc a poc la cosa es va anar enredant i actualment l’ONU travessa una crisi de desprestigi, juntament amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i l’Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), organismes dependents de les Nacions Unides, que tampoc no passen per bons moments. Lamentablement, els organismes adscrits a l’ONU es dobleguen davant les peticions dels grans, i actualment la Xina és un dels grans. Per tant, després de 76 anys d’existència, l’ONU no ha donat adequada resposta a les expectatives per a les quals va ser creada.

És opinió de les nacions menors que els ingents diners dedicats a armament haurien de dedicar-se al benestar de tota la humanitat. Sí, és clar;  però cal preguntar-se qui són els països que gasten més en armes i els que més n’exporten. Perquè, sorprenentment, són els cinc grans, que, de fet, haurien de vetllar perquè això no fos així i són els més interessats en el tràfec de l’armament. A més, la realitat és que les cinc potències vencedores de la Segona Guerra Mundial sempre i en tot moment s’han estat fent la guitza per veure qui domina l’Organització.

 
És cert que, en la profunda crisi econòmica que va seguir a la Segona Guerra Mundial, Europa va sortir de la misèria a l’arribar el Pla Marshall, ajuda no originària de l’Organització de les Nacions Unides, sinó dels Estats Units. Ara bé, a Washington, la resta de presidents que han vingut darrere no semblen disposats a repetir el gest del president Harry Truman (1).

 
A escala de la Unió Europea (UE), les coses estan complicades, perquè els estats europeus del nord consideren irritant que Espanya, per exemple, tingui més del doble de càrrecs polítics que Alemanya i, alhora, sigui la que més dèficit públic té. Les contínues “trolas” del president Sánchez no ajuden.
Si es desitja que aquest organisme sigui la taula on s’aportin parers i discussions coherents, de la condemnació de les actituds arbitràries d’uns certs països, de la condemnació en ferm de comportaments autoritaris d’altres països, de la distribució igualitària de béns i d’aliments, s’ha de fer patent. Si no, acabarà com va acabar la Societat de Nacions dels anys 30.

Les Nacions Unides han de constituir una exigència adequada a les respostes de tots els països, que van des del multilateralisme fins al reconeixement de l’última veu; caldrà analitzar detalladament en què s’està fallant i què és el que pot i ha de canviar en el futur, ja que en cas contrari al final l’ONU  quedarà desprestigiada del tot.

(1) De 1946 a 2016, es van emetre vetos en 236 ocasions. Per a aquest període, l’ús es descompon de la següent manera: els Estats Units han utilitzat el veto en 79 ocasions entre 1946 i 2016. La Unió Soviètica (des del 1991, Rússia) ha utilitzat el veto en 103 ocasions, més que qualsevol altre dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat.