Dissabte vaig anar a l’hort d’un amic a buscar quatre tomàquets; s’hi ha afegit un altre veí també hortolà. Algú recordava que, quan era petit, perquè el seu pare no el deixés a casa sense poder anar a l’hort, s’aixecava abans d’hora i es quedava esperant el pare assegut a l’escala, encara mig adormit.

Quan aquell baixava se l’emportava assegut al quadre de la bicicleta cap al tros, i més endavant agenollat a la plataforma de la vespa... I és que els fills o filles, eren i han sigut sempre dels seus pares. Els pares eren treballadors, ells volien ser treballadors.

Que ningú se n’estranyi; els models a seguir més immediats, si no hi ha interferències televisives, des de sempre han estat els progenitors de la mainada. L’amic, des de ben menut, mentre els pares treballaven la terra, el deixaven un tros enllà perquè no destorbés ni es perdés, però que s’entretingués jugant. El nen el que volia era anar amb els grans a fer les feines del camp. Quan va poder no li van faltar cames per afegir-s’hi.

Recordava que a casa seva havien excavat pous a pic i pala, i ell hi havia participat. És de suposar que amb els permisos amb regle. Sobretot també perquè un veí no prengués l’aigua d’un altre, se seguia el que marcava la llei, segons l’agència de l’aigua ACA.

Aquí va començar a prendre volum de veu la conversa entre els dos hortolans, ja que, engrescats, sobresortiren les experiències personals viscudes de joventut, sobretot pel que feia a la tasca  de fer pous oberts. Ja hem dit que el pic i la pala entraven en joc, però també cal afegir-hi: l’escarpa i la maceta, o la barrina per barrinar amb dinamita. Cal suposar, amb tècnics del tema.

 
Un d’ells comentava que de jovenet havia baixat al forat del pou lligat amb una corda impulsada per un torn de mà. La seva acció era participar per retirar les senalles de terra de la mina, per entre les cames del que cavava... Són d’aquelles vivències, segons l’edat, que no s’esborren mai.
I és que el tema de l’aigua sempre ha estat un tema suggeridor de necessitat. Els encarregats de trobar-la des de l’antigor han estat els saurins. El saurí és una persona que va amb una vareta o bé de salze o bé d’avellaner de gran flexibilitat que pretén endevinar o endevina l’existència d’aigües subterrànies.

 
Aquests pals també s’anomenen pals de radioestèsia, i depèn de com estiguin tallats en l’indret serveixen per assegurar la possible trobada d’aigua. De ben segur que també hi ha mètodes moderns que funcionen, però val a dir que veure un especialista actuant amb el saurí no deixa de sorprendre.

Ara ens hem quedat l’amic  i jo, tots dos sols; el veí ha marxat. Entrem altra vegada a parlar dels records i la terra. I és que l’amic fill d’hortolà va aprendre haver-se d’aixecar a les tres de la matinada per anar a mercat. A la tarda del dia abans havia d’anar a l’horta a treure la vianda i posar-la en caixes, i aquestes carregar-les al camió, per l’endemà sortir d’hora per arribar al punt a la plaça del mercat. Amb un producte d’horta que es feien ells.

 
Avui ha canviat de feina, es dedica el transport de productes agrícoles en general. Tot i arribar cansat del treball, quan deixa el camió encara ha d’anar a l’hort a fer el que sigui, perquè li agrada. I no només hi va a cuidar productes d’horta, sinó també de vinya, o arbres fruiters... És un no parar, queda clar que l’ofici d’hortolà el porta dins. Sempre sol tenir el cap a can rumia, és a dir, pensant què pot fer per millorar la producció, per descomptat, amb fins ecològics.

L’altre dia el vaig ensopegar al camp esmorzant. Assegut en unes caixes de fruita, i amb la improvisació d’una taula. S’hi havia preparat una amanida que feia patxoca, amb productes del seu hort: tomàquet, pebrots verds, i ceba. Acompanyada amb un entrepà amb tomàquet, i un pernil que feia un goig que enamorava, amb trossets de bitxo. El cistell amb la beguda el tenia el costat. Jo ja anava esmorzat i no vaig accedir a la convidada, però em va semblar que, aquell hortolà, tot i haver complert la seixantena, encara faria molts anys.