Ara que he arribat als 86 anys he de confessar que tinc un odi creixent a un ens que ben sé que no el puc canviar, ni alterar, ni modificar, i ni molt menys guanyar, en tractar-se d’una inherent energia que tenen tots els planetes i concretament el nostre amb un grau d’1 g = 9,8 m/s2. 

Perdonin la meva arrogància d’anomenar-la amb la fórmula física dels científics abans d’haver-los informat que es tracta de la benvinguda —i ara per a mi malvinguda— força de la gravetat, ja saben, aquell fenomen que ho estira tot cap al centre de la Terra sense opció a cap reclamació.

Aquesta sobtada, agra i negra estrebada que tot ho sotmet és relativament nova per a mi, ja que fins a arribar als vuitanta anys no hi havia reparat, i si ho havia fet en alguna ocasió, mai amb l’aversió que ara li tinc, ja que més aviat experimentava sorpresa; per exemple, quan volia clavar un clau a la paret i de sobte se m’escapava dels dits per anar a parar als meus peus. 

Sobre aquest aspecte, l’altre dia vaig parlar amb un amic que ho sap quasi tot i em va informar de com funciona la força de la gravetat. Vaig quedar parat del que li pressuposa aquesta invisible atracció terrena a la humanitat. Digué: “La gravetat és la força d’atracció mútua que experimenten dos objectes amb massa, i manté els planetes en òrbita al voltant del Sol.” Per altra banda, la va apuntar com la més important en el funcionament de l’univers, ja que obliga la nostra Terra que giri al voltant del Sol, tot i trobant-s’hi tan lluny; i això encara no és res, ja que actua fins i tot a distàncies de 25.000 anys llum! Per tots aquests motius els científics la presenten no com una força que ens atrau, sinó més aviat que ens empeny cap al centre de la Terra. Que m’ho diguin a mi: l’altre dia una ensopegada en feu derrapar, i va actuar la malèfica gravetat amb tanta força que una mica més em xucla la terra.

Aquest és un exemple, però en citaré molts més i comprendran perquè la repudio. En aixecar-me al matí, a l’anar a posar-me la camisa, sense saber-ne ben bé el motiu se’m desprengué de l’esquena i apa, a terra. Tot esmorzant, a l’agafar l’entrepà, sense que ho pugui explicar em “volà” de les mans per aterrar al atuell de la brossa. I això només és el començament: després, a l’anar a pujar al cotxe, aquella maleïda “força”, que deu estar aliada amb el diable, em prengué les claus de la mà per enviar-les sota el vehicle; comprendran la feinada que em va donar recuperar-les. A l’hora de dinar en el restaurant, aquella “mala art de l’atracció” em feu caure la cullera de les mans per aterrar dins el plat de sopa, originant un xàfec de caldo que meresqué l’atenció del públic de les taules circumdants. 

No diguin que no és per odiar aquest complot soterrat que no es veu! A la tarda, anant cap a casa, un brot de vent, segurament en contuberni amb aquella funesta gravetat, em prengué la gorra del cap i la va fer rodar fins a una mançana més avall. I finalment a la nit, a l’hora d’engolir-me el got de llet, me l’estirà de la mà i l’estavellà a terra, originant gran estrèpit al mosaic.

No creuen que tinc raó d’odiar aquesta grotesca força de la gravetat? 

Aquesta pregunta l’he fet a diversos companys de la meva quinta i tots m’han donat la raó.

Res, miraré de parlar amb el Creador per veure si hi ha possibilitat d’anular tan inversemblant, nociva i agresta mala filla de la natura.

Si ho aconsegueixo ja els n’informaré...