Disposat a parlar de filosofia, se m’ha trencat la inspiració, i no per volença pròpia; sinó per un condicionant de percepció olfactiva d’aroma culinari, provinent d’una cuina. M’explico, el meu estudi o centre cultural filosòfic on elaboro els meus escrits, es troba sobre un pati, a on hi va a parar l’extractor d’una cuina casolana, que insufla totes les olors saboroses, que la cuinera de torn elabora per cada hora d’àpat. Heus aquí el motiu de la intrusió al canvi d’una possible inspiració, per una altra de propera a l’olfacte d’una olor mediàtica, amb un objectiu ben diferent de l’inicial. Ah, el que poden les olors!

Malgrat la covid-19, els bars o restaurants de barri han iniciat el seu periple de cocció en els espais on l’art culinari es desenvolupa, per oferir els aliments requerits als comensals que seuen als seus locals seguint els termes de la llei. Poden oferir les seves saboroses menges a la clientela. Res a dir.

El que sí que passa de vegades, quan els fums de les cuines desprenen olis massa recuits, és que el seu tuf ofèn a l’indret d’un carreró estret, de migrada ventilació, darrere de les cuines, on l’única sortida airosa és l’alçada dels teulats dels blocs de pisos veïns que reben la fetor d’un aire, excessivament contaminat d’olis saturadament refregits. Aquí la inspiració esdevé nauseabunda. I si aquí suposadament hagués d’escriure, plasmaria sobre el paper una idea de terror, o de cinema fantàstic, impregnada de la misèria dels mals olors contaminants. Aquesta pobra societat nostra només es recorda del mal temps quan “Santa Bàrbara trona”, com quan alguna petroquímica fa figa. Que ja és dir.

Però, en canvi, no es reconsidera prou la necessitat de resoldre la insalubritat dels carrers, afectats per a les males gestions de sortides de fums, de locals poc adients, que cobreixen les necessitats de bars o restaurants mínimament qualificats que ofereixen una feina de restauració de cara al públic. Qui estigui en aquesta situació depauperada, és per pensar-s’ho.