Un any més se celebra la Solemnitat de Tots Sants, una festa poc meditada per alguns o per la majoria. Davant aquest fet, m’ha semblat oportú fer avinent una reflexió, en veu alta, del que podria ser aquesta festa; per tal acompliment m’he servit d’una documentació fefaent per donar-hi llum.

 
Estaria bé que el “sants”, que en aquesta festa se celebra, no es reduïssin tan sols al món catòlic, no només els sants del nostre petit món, de l’Església Catòlica o del mon cristià, sinó que abastés “tots els sants del món”. Són poques les festes com aquesta, que puguin ser universalitzades; no passaria res més que el que hauria de passar, que faria honor al seu nom: “Tots Sants”. Ja seria hora, després de tants anys, d’avançar en aquest sentit de la universalitat, en què el papa Francesc insisteix tant: voler entendre i fer l’esforç vertaderament i de manera real com l’hauríem de celebrar.

De fet, té un bon principi, ja que és una festa “ecumènica“ que uniria les diferents confessions cristianes, que han viscut la seva fe en Jesús, intentant imitar-lo en la pràctica de fer el bé: catòlics, protestants, ortodoxos, coptes i més de tots els ritus existents, que encara no solem conèixer. De fet aquesta festa és més que ecumènica, perquè no contempla tan sols “cristians”, sinó els sants d’altres religions; hauria ser una festa interreligiosa, fins i tot els sants que en podríem dir “ateus”, sense cap pertinença a cap religió, i que podríem anomenar els sants pagans, per no estar en línia nostra, però que també fan el bé.

 Aquesta idea que estic descrivint no és pas nova, perquè des del temps del Concili Vaticà II fa temps que molts la portem dins. I avui al fer-la present, la veiem com a natural, perquè s’ajusta amb els temps que vivim.
Són els sants anònims, dels quals n’hi ha molts però que no coneixem. Un passatge de l’evangeli de Mt 25,31ss ho evidencia: “Cada vegada que ho feu amb algun dels meus germans més petits, m’ho feu a mi...”.

 És una festa que ens fa reflexionar, pel potencial que desprèn sobre la santedat, i de la qual ens cal tenir presents dos aspectes: Què és i en què consisteix i quina confessionalitat té? I l’altre, si la idea de Déu és de tots el sants del món o és sols del món catòlic. O bé si és un Déu fet a imatge i semblança nostra!

La idea de “sant” es pròpiament cristiana; no ens cal confondre els valors, com deia algú: “existeix l’heroisme no cristià, però no existeix una santedat no cristiana”. No hi ha sants fora del cristianisme, però sí herois perquè aquests pertanyen al pla de les realitats humanes. La santedat cristiana pertany essencialment a un do de Déu, i una participació en la vida de l’evangeli.

Totes les grans figures de la humanitat, personalitats com Sòcrates o Gandhi, les hem de considerar com “herois”, dins el pla de què estem parlant, “no sants”. No quedarien inclosos en aquesta festa segons la visió catòlica-romana d’aquells temps anteriors al Concili Vaticà II, perquè es concebia que els que es deien sants, només ho podien ser el bons cristians, i catòlics.

Aquesta és una de tantes “ruptures” que va portar a terme el Concili Vaticà II. I hem de dir “ruptura”, trencament, és a dir, trencar amb el passat, desfer-se’n a totes. Perquè hi havia qui això no ho veia així.

Un evangeli que lliga de ple amb aquesta festa, ens suggereix el text de les benaurances, perquè el seu contingut ens porta i ens convida cap a la santedat universal. Esdevé com una carta de navegació per a viure la nostra vida. Avui no podem deixar d’anomenar Gandhi que ha d’anar amb Francesc d’Assís; Luter King al costat d’Óscar Romero i tants d’altres. Ens cal canviar la vella mentalitat “tribal” —com diria algú—, que durant tant de temps ens ha afectat en la concepció de la santedat i emprar la nova mentalitat macroecumènica.