Senyores i senyors, he de reconèixer que per a un servidor de vostès, que soc jo, el vent el trobo francament emprenyador. De fet, el vent sempre ha estat associat a tenir una mentalitat diferent, una mica alterada i de vegades perillosa. I és que no se’n recorden, d’aquesta dita que diu “està marcat per la tramuntana”?

 
Normalment, en zones que acostumen a ser ventoses, per exemple, hi ha més tendència que hi pugui haver actes delictius, suïcidis o coses també desagradables que no arriben a tant, o mentalitats excèntriques.

 
Tanmateix, el vent és perillós, ja que segons la velocitat que tingui doncs pot fer volar coses que es poden tornar contra un mateix i causar-nos alguna altra desgràcia, física o material; també per passejar es fa molt molestós, i quan bufa de valent sembla dir-nos que d’aquí no passaràs i ens frena el nostre caminar. I si el vent ja és a alta mar, allà que no hi ha murs que el continguin, la cosa ja es posa encara més lletja, perquè és pràcticament impossible fer el tomet per coberta o el cigarret en aquella zona i t’has de tancar a l’interior de la nau, amb les portes bloquejades.

Els arbres tampoc són grans amics del vent, ja que aquest els roba, quan bufa amb força, moltes de les seves branques. En fi, que no sé què volen que els digui del vent, el trobo un fenomen tan desagradable com ho pot ser una pedregada o una pluja sense control.

Les coses, com diuen, s’han de fer amb carinyo i el vent no és una brisa ni una pedregada no és una pluja fina; això sí, el vent allunya les mosques.