Senyores i senyors, estem definitivament abandonats per part dels bancs; sí, pel meu, pel vostre i pels de tots. I és que ara resultat que el banc l’hem de portar a la butxaca o la cartera, i tenim uns assessors dels quals no tenim el gust d’haver-los vist mai la cara, i que són el nostre únic enllaç amb la nostra entitat bancària.

I és que des de fa uns anys cap aquí, les oficines bancàries han canviat; bé, les poques que van quedant, ja que les van tancant a marxes forçades perquè volen que tot ho fem pel mòbil. Ja fa temps, com deia, que es nota que la gent fem destorb a les oficines del banc i tot són entrebancs, ja que per això hi ha el nostre gestor personal i virtual. De fet, un dia, tant és la impersonalització del tema, que em vaig sorprendre perquè una persona es va donar a conèixer com el meu gestor bancari i es va dignar a trucar-me a veure com va i tal; suposo que si hagués volgut una assegurança no hauria tardat a fer-me reverències vocals, però com que no era el cas, ho vam aclarir ràpid, però bé, almenys vaig sentir la veu d’una persona.

Encara recordo quan regalaven a final d’any bonics calendaris, o et donaven un bolígraf quan anaves a l’oficina a fer-la petar amb qualsevol excusa. Recordo quan tot el personal de la teva oficina de referència et deia bon dia amb bona cara i et preguntaven per la mare o senzillament com estaves i tu podies dir, que vaig a parlar amb tal o tal altre, que resultava ser el director, que sabia de tu i tu d’ell, ja que potser vivia al pis de dalt i et preguntava directament què necessitaves. Ara no, tanquen oficines, tot al mòbil, i els pobles desproveïts de caixers automàtics, igual que a les ciutats, pocs i comptats.