Les ruptures matrimonials han caigut per cinquè any consecutiu, mentre que de les separacions i divorcis també és animós saber que arriben a més acords sobre el seu futur que abans.

Les zones de l’Estat on es produeixen més trencadisses son a València i a les Balears i on menys, a Castella i Lleó i el País Basc. Durant els últims cinc anys, s’han interposat en els jutjats de l’Estat 109.567 demandes de separació i divorci, la qual cosa representa un 1,9% menys i molt menys que el primer any que es va instituir el divorci a Espanya, quan van ser uns 150.000 casos.

 
Les associacions i organitzacions Provida de tot l’Estat es feliciten pensant que baixant els índexs de separacions s’enforteix la unió de les famílies, sobretot pel que representa de cara a la seva prole. El Servei d’Estadística del Poder Judicial destaca que aquesta tendència a la baixa es ve repetint ja de manera ininterrompuda des del 2015,
fet pel qual cal que ens felicitem.

I encara més, de les anteriors interpretacions, i segons el resum del CGPJ, a partir de les dades recaptades en cada jutjat territorial, durant el 2019 van disminuir totes les formes de ruptura matrimonial.

 
Per zones

El nombre més alt de demandes de dissolució es registra a la Comunitat Valenciana, on 26,7 parelles per cada 10.000 habitants trenquen. La segueixen les illes Balears, amb una taxa de 26,5. A les dues comunitats les segueixen de prop els canaris, amb un indicador de 25,7 demandes de ruptura per cada 10.000 habitants, i a continuació hi ha Andalusia, amb 24,3; Catalunya, amb 24; Astúries, 23,7 i Múrcia, amb 23,6 habitants. La mitjana nacional se situa en 23,3 demandes per cada 10.000 habitants.

 
Les comunitats que registren menys casos són Castella i Lleó i Euskadi, els primers amb 18,4 parelles per cada 10.000 habitants i els bascos, amb 19,7. En un terme intermedi se situen Navarra, Galícia, Catalunya, Aragó, Madrid i La Rioja.

Pel que respecta a l’any 2020, encara no està tancat el resum de l’any. Hi ha, no obstant, les dades del primer trimestre, que també són esperançadores. El primer trimestre de l’any les separacions van baixar un 40% i els divorcis, entre un 11 i un 21%. Catalunya va tenir el primer trimestre 5,8 demandes de separació i divorci per cada 10.000 habitants. L’estadística es va tancar el 14 de març a causa de la covid. Les separacions no consensuades, de règim judicial,2 van ser 49, un 40% menys que en el mateix primer trimestre del 2019, mentre que les separacions consensuades3 van baixar un 43%, fins a les 99.

1. El divorci a Espanya: segons la llei espanyola moderna ningú no pot obligar la seva parella a mantenir el matrimoni fins que no existeixi un acord o fins que el divorci sigui acceptat pels dos.

2. Divorci contenciós o no consensuat. El divorci contenciós és aquell en què no existeix acord en la ruptura conjugal o de la separació. Per iniciar un divorci contenciós tan sols és necessari la voluntat d’un dels cònjuges de divorciar-se i haver transcorregut més de tres mesos des de la celebració del matrimoni. El divorci contenciós s’inicia amb una demanda d’un cònjuge contra l’altre, la qual donarà peu a un procediment més llarg i costós que el de comú acord, tot i que en qualsevol moment es pot reconduir a un procediment contenciós a un de comú acord. Sovint s’inicien procediments de forma contenciosa que al final acaben en forma consensuada.

3. Divorci de comú acord o consensuat són els que han estat capaços de plasmar en un conveni totes les mesures necessàries per regular la crisi familiar, i sobretot el benestar dels fills.