El diccionari defineix la paraula “boletaire” com a persona que va a buscar, collir o caçar bolets per passar el temps o per vendre’ls. Una definició pel món actual, ja que en temps passat, anar a buscar bolets, a banda del que hem dit, també esdevenia una necessitat. Necessitat que ajudava a nodrir els plats, a part de donar-los sabor.

Anys enrere, sense tants estudis i tècnica, els boletaires que un servidor va conèixer eren gent educada, honesta, solidària i respectuosa amb la natura i tot allò que l’envoltava. Sabien molt del que costava mantenir les coses i fer-les possibles. També coneixien aquesta necessitat.

Aquests, quan anaven a buscar bolets, solien fer llargues caminades, i les feien al voltant del terme municipal propi o veí. Amb el pas dels anys la vida va avançar i la societat es va anar motoritzant; millorant tant el transport públic com el privat. Aquest factor últim possibilità, amb el temps, anar buscar el bolet a quilometres lluny del lloc on un era, quasi a peu del mateix bosc.

 
El que havia nascut com una activitat de quatre, per dir-ho d’alguna manera, els mitjans de comunicació amb el temps ho convertiren en un exercici multitudinari. Molts interessos sobretot econòmics s’hi desfermaren. I els pagesos i ramaders, els autòctons del país, començaren a patir els estralls. Cosa que no s’ha acabat.

No fa massa que, al sector del Ripollès, algú em comentava que aquest any ja havien hagut de fer tancaments de camins en alguns termes municipals. La cosa no era per més, ja que algun ramader havia perdut alguna vaca, perquè alguns —sense escrúpols— que es diuen boletaires, havien tingut el cinisme, desvergonyiment, gosadia, tenir cara... de deixar la bossa de plàstic a terra o bé penjada amb la llauna a dins, i la dissort fou que una
vaca se l’havia menjada, causant tot seguit la mort de la bèstia.

El preu d’una vaca sembla ser d’un miler d’euros, i si té el vedell dins, sobrepassa aquest preu. Tallades de fil, tanques obertes; tant si són de maneta, com de barreta de ferro movible. El bestiar s’escapa i se l’ha d’anar a buscar i, la recerca, creieu-me —perquè en conec el tema— no és fàcil. Ah, i si troben algun llengut —d’aquells que creuen que tot és seu—, agafa’t que fa fort.

I això no només passa al Prepirineu, o Pirineu, sinó també a la Serralada del Prelitoral, o Transversal...; és a dir, allà on hi ha bestiar pasturant, hi solen haver també bolets. Aquesta situació sol crear, de vegades, una situació d’incordi, per l’actitud de nous vinguts amb cistells que cacen bolets, cap als ramaders de la contrada, del tot no desitjada.
Jo, d’aquestes persones que es dediquen a fer malvestats al medi natural, en diria depredadors, no en diria boletaires. I els convindria fer un reciclatge sobre conducte; segur que els seria profitós.