El diumenge 24 d’octubre celebràvem el cinquantè aniversari (octubre de 1971) de l’estrena de l’himne a les Nacions Unides, compost pel mestre Pau Casals; una data a recordar que no admet l’oblit. L’acte se celebrà a la seu de l’Assemblea de les Nacions Unides, davant dels ulls del món, i el mateix Casals rebé la Medalla de la Pau d’aquesta institució internacional, en reconeixement a la seva trajectòria vital de compromís amb la pau.

Cal recordar el seu discurs sobre Catalunya i la pau, que encara, avui per avui, els que som grans ens perdura i ens emocionem, no tan sols pel seu significat, sinó que quan el poguérem escoltar ens trobàvem en difícil situació, degut al marc d’una dictadura que ens feia presoners de les nostres llibertats. La vitalitat i la força d’una persona, com fou el mestre Pau Casals amb més de noranta anys, ens defensava la història de la nació catalana davant els països a escala mundial.

El vespre del 6 de desembre del 2012, es presentava a l’auditori de Barcelona la projecció del documental “Un poema a l’exili. El Pessebre de Pau casals i Joan Alavedra”. Els qui participaren en aquesta estrena, foren molts dels actors que col·laboraren i prengueren part en la projecció del documental. Un grup d’ells van ser els del teatre “Grup Escènic del Casino de Caldes de Montbui”. El meu sogre, amb vuitanta-sis anys, en fou un dels components, a qui vaig tenir el goig i l’alegria d’acompanyar en la inauguració.

La sala s’omplí de gom a gom, amb un públic efervescent que esperàvem amb una emoció continguda l’inici de la projecció. El silenci fou total i se’ns aguditzà l’atenció davant les paraules prèvies que ens va oferir Alba Gómez Escudero, guionista i directora, que ens explicà que el documental fou un projecte a quatre mans i que l’amistat el va fer possible. Va fer ús d’una cita de Bertold Brecht per descriure la personalitat, tant de Pau Casals com de Macià Alavedra, amb aquestes paraules: ”Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons. Hi ha homes que lluiten tota la vida, i són imprescindibles. Pau Casals i Joan Alavedra són imprescindibles”.

També uns minuts abans, Miquel Garcia, aleshores cap de Nous formats i documentals de TV3, coproductora del documental, va agrair a Alba Gómez la seva “perseverança, tenacitat i sensibilitat per abordar el tema”. Tenacitat portada a terme en els més de tres anys que va durar la producció i sensibilitat que es respirava en les dramatitzacions històriques i entrevistes dels testimonis del procés. Un documental segons Garcia, pel valor patrimonial, perquè era: ”un suport a la memòria col·lectiva” i a la història que van viure molts catalans a l’exili.

 A l’acabar l’acte els aplaudiments sorgiren amb eufòria, després de tanta emoció compresa, i ompliren l’hemicicle amb una aclamació exorbitant. Fou una vetllada memorable.

 
Joan Alavedra va escriure la primera versió del text, després que la seva filla Maria, l’any 1934, li demanés que fes “parlar” les figures del Pessebre. Aquesta anècdota se’ns diu que fou la “força romàntica i dramàtica que va emocionar el mestre Casals”. Cal recordar que el poema comença amb el naixement, però que les excepcions i tràgiques circumstàncies personals i històriques feren que també derivés cap al drama de la Passió.