Senyores i senyors, el temps s’esmuny de les nostres vides, tan ràpid com anem sumant anys. I és que no hi ha persona a qui li pregunti, almenys de mitjana edat, que no em reconegui que li passa el temps volant; que les setmanes es van encadenant una rere l’altra com qui no vol la cosa, i els anys van caient com a lloses que se’ns sumen damunt l’esquena. Perquè el temps, aquest concepte que no es pot pesar però sí intentar mesurar, ens va torçant l’esquena més i més a mesura que els anys passen, i mireu, sense adonar-nos-en ja estem ensumant tots plegats el Nadal.

I és que, senyores i senyors, encara tinc present el dinar de Nadal de farà ben aviat un any i, vaja, ja hi tornarem a estar posats; com qui no voldrà la cosa, ben aviat estarem fent cagar el tió i amb mala consciència ens afartarem de torrons i polvorons, tot pensant quina serà després la millor dieta que podrem fer, una vegada que comenci el nou any, que ja se sap, sempre ve acompanyat de les millors de les intencions, com l’infern, que n’està pavimentat, de bones intencions. En no-res tornarem a estar amorrats davant del televisor per escoltar les dotze campanades, mentre potser algú morirà amb el nou any ennuegat pel raïm o per un coma de vagin vostès a saber.

En fi, que el temps passa i ens passa ràpid; ja ho deia aquell, que veia passar el temps però no podia agafar les regnes del seu destí; un destí que ningú sap com és, però que sempre acaba tenint un final, el de l’hora zero, en què Nostre Senyor ens cridi a la seva glòria; però vaja, senyores i senyors, que tardi.