La nit del 22 al 23 d’octubre de 2019 va suposar un xoc per a la Conca de Barberà. L’aiguat de Sant Marc, amb una forta llevantada i el desbordament del riu Francolí, va tenir conseqüències tràgiques: es va haver de lamentar la pèrdua de vides humanes i moltes destrosses materials. Si el Pont Vell de Montblanc va perdre la seva fisonomia esplendorosa, l’acumulació de runes a la llera del riu al seu pas per la Vila Ducal oferia una imatge insòlita de desolació.

 
Uns dies després de l’últim aiguat, la premsa es feia ressò que la gran crescuda del Francolí havia tingut també conseqüències per al món de l’art. En un emotiu reportatge es conversava amb el col·leccionista Josep Civit, que guardava les obres del pintor cubista al seu taller, a pocs metres del fotografiat pont medieval de la capital de la Conca de Barberà, i que aquella nit la força del riu va deixar en no-res. “Les peces van marxar nedant”, deia amb tristesa el brocanter.

 
Des d’aquell dia, la vida de Josep Civit Molné (Montblanc, 1944-2021), que malauradament ens ha deixat aquesta setmana, no va ser la mateixa. Els més de trenta anys dedicats amb il·lusió al món del col·leccionisme s’havien estroncat en sec. El que ara era una nau encara en procés de rehabilitació, i on es percebien amb una simple mirada els estralls provocats, havia estat durant anys un punt de referència dins del món dels antiquaris de tota la demarcació. Una àmplia sala de tres-cents metres quadrats que donava fe de la capacitat i l’impuls d’un emprenedor amb interès per la història.

Josep Civit, que era mecànic de professió, va dinamitzar i ampliar el llegat patrimonial del seu sogre i va compatibilitzar la seva tasca professional amb la seva afició pels mobles antics, llums, calaixeres, ceràmiques i peces úniques de diferents èpoques que trobava en mercats d’antiquari i cases particulars del Camp de Tarragona, però també de les comarques de Lleida, Girona i del sud de França, on amb la seva dona sovint feia escapades per trobar algunes antiguitats, mentre aprofitaven per fer turisme.

 
Quan el visitàvem, Civit fullejava les pàgines de l’edició completa i enquadernada de la revista Destino, on trobàvem les cròniques que hi escrivia Artur Llorens (Barcelona, 1909-1968), tiet segon de la seva esposa, i que ofereixen una bona panoràmica divulgativa del món cultural català i de les illes Balears dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Com tants altres objectes de la seva col·lecció montblanquina, també les pàgines de Destino van acabar riu avall.

 
Amb música clàssica de fons, el brocanter ens detallava com havia anat restaurant, amb paciència i temps, els escriptoris clàssics que es trobaven en aquell espai on podies transportar-te a un altre temps. Els pretèrits rellotges de paret anaven marcant els quarts i les hores en un dels establiments que havia tingut un dels primers aparells de telèfon del terme municipal. Les urgències mecàniques i de benzina dels anys de la represa ho havien fet necessari. Així, explicava com en aquells anys alguns veïns del poble venien fins al taller per poder fer algunes trucades. Amb els anys, és clar, com a tot arreu, els telèfons particulars ja es van anar estenent a un bon nombre de domicilis.

Malgrat la dolorosa pèrdua dels quadres, recentment Josep Civit ens recordava amb un somriure un bonic record associat al seu pintor de capçalera, Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000). En aquells anys seixanta de la seva joventut, abans que Montblanc disposés de floristeries pròpies —i els dies que l’artista no es feia portar rams de flors de Reus o Barcelona—, Palau Ferré s’apropava al jardí de casa dels seus sogres, de camí a l’estudi del pintor. Allà, la família Vidal ja sabia que les flors que conreaven podien ser un estímul lluminós especial per a la inspiració cubista de Palau Ferré, i és així com el perfum floral omplia el seu estudi —i els seus quadres— amb gerros de roses, tulipes o gladiols. D’aquesta manera, Civit estava orgullós de saber que alguns dels seus bodegons més apreciats tenien també el segell floral de la seva família. Se’l trobarà a faltar.