Aquesta setmana, concretament dilluns dia 6, com és tradició, senyores i senyors, s’ha celebrat el dia de la Constitució; un festiu que tal com estan les coses al Reino de España, és ben bé una festa de guardar, d’aquelles que dècades enrere, si no la celebraves, cometies pecat mortal o bé eres desafecte al règim i mal vist per tots els veïns i veïnes.

Ha estat, un any més, la festa d’aquesta mena de llei de lleis, intocable, que sempre ha pogut ser llegida com un xiclet ben interpretable i generosa amb un munt de coses, com ara els temes que afecten identitàriament el nostre país, però que des del primer dia ha estat llegida en format restringit i sempre pel costat més conservador i més proper al Fuero de los Españoles, una mena de farsa de Constitució creada sota el franquisme i que maquillava a requeriment d’Europa.

 
La Constitució, segrestada per les forces més reaccionàries, corre el perill de morir de fals amor per part d’aquells que tant la defensen i que la veuen com quelcom sagrat, com una mena de Bíblia, de la qual no es pot canviar res de res. I mentrestant, són aquests els qui es fan un fart d’incomplir articles que porta escrits, tot i haver estat redactada sota supervisió militar. Així, aquests partits reaccionaris incompleixen articles com “tothom té dret a un salari i un habitatge digne” o bé “les llengües cooficials seran subjecte de respecte i consideració”, i algun article més que podríem citar d’aquesta carta magna que, molt em penso jo, abans caurà l’actual règim que no pas serà retocada per posar-la al dia. I tal com van les coses, millor que es quedi com està.