Aquest Nadal serà per sort diferent del de l’any passat. Almenys per ara sembla que podrem celebrar-lo amb una mica més de tranquil·litat, encara que sabem que no podem perdre de vista les mesures bàsiques de seguretat.

 
Hi ha alguns costums que haurem de valorar una mica abans de decidir què fem. Per exemple, els dinars o sopars d’empresa. Segurament serien poc aconsellables si som molts i som en un interior. I si som pocs i podem seure a l’exterior? Doncs llavors millor, no? Tothom haurà de valorar el seu cas, per saber com s’està més segur.

Entre les tradicions que sí que tornen hi ha els Pastorets. Si ja hem pogut reprendre les actuacions teatrals de diversos espectacles aquests darrers mesos, també durant el Nadal podrem endinsar-nos altra vegada en la història d’en Lluquet i en Rovelló, la Isabeló i la Marta. Hi ha moltes viles que compten amb els seus propis Pastorets. Jo recordo especialment que de petita anàvem a veure’ls a Montblanc, i sempre em semblava tan emocionant trobar aquells personatges simpàtics i curiosos, amb aquells vestits ben diferents al que estàvem acostumats. Depenent del personatge vèiem vestits llargs d’hivern, espardenyes, samarres i sarrons, capes o ales, tridents o mocadors.

Era bonic observar els decorats i com aconseguien anar variant les escenes, ara una casa, ara el camp, ara els dimonis, ara una establia. M’agradava escoltar els diàlegs i reconèixer-los dels anys anteriors, reviure la història i també escoltar les rimes d’algunes cançons. Sempre hi havia una mitja part per estirar les cames i comprar un dolç berenar al mateix teatre.

Allí, a la sala, asseguts a les butaques observàvem les escenes envoltats d’altres nens i nenes. Hi havia famílies amb pares i avis que tenien ganes de compartir aquests estona tots junts. L’any passat molts dels que tenim nens petits ens vam quedar amb ganes d’anar-hi. Però enguany ja hi tenim cita.
Esperem poder tenir una situació col·lectiva suficientment bona perquè, com el teatre, també altres àmbits de la cultura o dels espectacles puguin tornar a realitzar-se i normalitzar-se. Només com a exemples, tant de bo al llarg dels propers mesos la situació permeti que les festes majors puguin tornar a comptar amb els esperats seguicis populars i els balls, oberts al públic; o els centres educatius puguin tornar a obrir les portes a les famílies. Parlo de les festes i els centres de Catalunya, en general. Com que això depèn de les circumstàncies epidemiològiques, dels brots, de l’índex de vacunes, de la responsabilitat individual i col·lectiva, etc. va una mica més enllà del que hi pot fer algú. Però també és cert que la infància ha estat un dels sectors de la població més oblidats en el món de la covid.

Per això fan tanta il·lusió unes festes nadalenques on els menuts poden tornar a endinsar-se en les tradicions: Pastorets, per fi. No sabem, però, si podran tornaran les cavalcades com les coneixíem a totes les viles catalanes.

En aquest sentit, recordo una entrevista que vaig sentir el 2020 on li preguntaven a un expert antropòleg o sociòleg (no en recordo el nom) per les conseqüències de la pandèmia en la societat, més enllà de la sanitat, l’àmbit laboral o l’economia. Ell venia a dir que veia un efecte en dues direccions.

La primera en el temps: uns anys on tots els esdeveniments, actes, celebracions desapareixien feia que visquéssim en un contínuum. Una línia del temps monòtona. Però per moltes persones és important comptar amb blocs de temps on van alternant-se esdeveniments, que ens ordenen l’any i ens fan partícips de la comunitat: en el nostre cas serien les festes majors, Sant Jordi, Sant Joan, Nadal, el Carnestoltes, etc. La segona direcció seria precisament aquesta: participar en la societat ens fa sentir part de la col·lectivitat, fa aflorar el sentiment de grup, amb referents compartits de tradicions i imaginari. I per sentir-lo com a tradició s’ha d’haver viscut.

 
I aquí és on seria més interessant que els petits poguessin participar d’aquest imaginari. Perquè una persona adulta els ha pogut viure molts anys, i no li ve de tres anys de no celebrar-los. Però un infant de cinc o deu anys ha de poder viure la fascinació dels esdeveniments i la cultura de la societat per poder a poc a poc anar-la coneixent, i reconeixent com a pròpia. Són els seus records del futur.