Gustau Xero i Gustau Xevo es van conèixer a la universitat. Van intimar, potser pel fet que els dos duien el mateix nom de pila. Xero practicava el tennis i Xevo, el futbol. No obstant, poc podien esperar de l’esport. Xero sabia que no mai podria formar part de l’Equip Nacional de Tennis, ni Xevo del Citi-polis FC.

Un pobre que demanava caritat els digué: “Reseu.”

–Creus que resant ho solucionarem?
–Sí.

–Llavors per què no has resat tu per sortir de la pobresa?

–Es que soc feliç sent pobre.

El deixaren per inútil. Més tard, trobant-se asseguts en un bar prenent-se una canya de cervesa, comentaren la proposta del pobre: “Creus que hi perdríem res, resant?”.

–Provem-ho doncs.

Resaren un parell d’oracions a l’aire lliure. Cap contestació.

Al dia següent trobaren novament el pobre. Els digué: “Proveu-ho de nou amb altres oracions.” Ho feren sense deixar de pensar en la futilitat.
Caminant cap a casa, de cop i volta Xevo va ensopegar amb una mena de pal que se li interposà per entre les cames: “Oh, mira, una raqueta de tennis!”.

–Que rar; però mira, serà pel que sigui, me la quedo, no sigui que...
Al passar per un carrer fosc, a Xero se li posà un embalum rodó per entre les cames que en principi li va semblar un gat.

–No és un gat. Es un objecte rodó i dur; una pilota de futbol de reglament.
–Que rar, serà pel que sigui, me la quedo no sigui que...
La cosa començà a rutllar a las vuit del matí del dia següent. Xero rebé una trucada de telèfon del mànager del Club de Tennis, proposant-li que substituís un jugador que havia de fer dobles i de sobte s’havia posat malalt. La raqueta li lluïa en el trajecte d’anada.

    
A les onze del matí, l’entrenador de l’equip de futbol Citi-polis, faltant-li gent, trucà Xevo perquè formés part de la banqueta de substituts. Ràpidament s’incorporà a l’equip.

El partit de tennis s’inicià amb sort vària. De moment, la parella estrangera rival semblava que estigués més a l’altura. Havia guanyat el primer set i en el segon es trobaven 40 a 15; perill! En un descans, Xero va decidir canviar de raqueta. En veure la refulgent dins la bossa, la que el mànager havia rebutjat, la va agafar pel mànec. La palpà més calenta. Sense dir res, la canvià i sortí a la pista observant que feia guspires.

 
A partir d’aquí cap espectador pogué explicar què havia passat. A Xero, el braç i la raqueta se li convertiren en una mena de barra de ferro quan rebia les pilotes i les contestava amb la força d’un tità, i se li allargaven elàsticament els braços cada vegada que la bola s’havia de perdre pels laterals. Aquella raqueta rematava, cobria i expulsava la bola com si fos un estri elàstic. Cal dir que Xero va deixar el seu company de parella a un costat amb els braços relegats; ell ho feia tot. Fins i tot, un espectador va assegurar haver vist el braç de Xero disparar-se-li arrere per caçar una bola que havia arribat a la línia de fons quan ell es trobava encara damunt la xarxa. Un altre espectador afirmà que els jugadors rivals ni tan sols veien passar la piloteta quant els arribava a l’àrea. En fi, des que Xero sortí a la pista amb la seva nova raqueta no va deixar que els altres marquessin ni un joc més. I així, va acabar el set victoriós per deixar el partit en un 6-0, 6-0, 6-1 i 6-0. Un deliri.

El deliri fou dels mil espectadors que presenciaren el matx. Aplaudiren i vociferaren fins al límit, sabent que Xero des d’ara seria el first.
Al final del partit, Xero, eixugant-se la suor, a través dels espiells de la tovallola li va semblar veure a dalt les banderes de l’estadi un home que li recordà el pobre que els havia aconsellat.

 
El camp era tot un clam quan sortiren els onze de l’equip del Citi-polis. Els onze jugadors apareixien ben definits amb les camisetes vermelles, els shorts blancs, els colors i distintius del club ben definits, mentre els substituts anaven abrigats amb un anorac de color blavós. A Xevo el posaren al final de la fila dels substituts. Quasi no es veia degut la seva estatura. El partit es jugava al camp del Citi-polis.

L’equip rival era de nacionalitat alemanya, integrat per jugadors alts i amples i forts com a Thors. Començà el partit amb Xevo a la banqueta. Als deus minuts marcaren el primer gol els alemanys, als 14, un altre i als 15, el següent. Dalt al marcador ja es reflectia un alarmant el 0-3, però a l’arribar al primer descans al marcador ja hi figurava un 0-4.

 
En el segon temps l’entrenador local va decidir canviar el mig centre degut el seu baix rendiment. Fent càbales va pensar en Xevo, que si bé no era un gran jugador, el considerava molt àgil i nerviós. Ordenà entrar a Xevo.
Els primers deu minuts no hi va haver canvis, el marcador no s’havia mogut, i el coach es lamentava. En aquells moments la pilota sortí del camp per un xut d’un teutó. Abans, Xevo havia deixat el “seu” baló de reglament als xicots de la banda, pensant que en un moment o altre podria entrar al camp. Estigué encertat. Fou astut. Tot va ser entrar l’esfèrica al camp i girar-se la truita, en especial quan la pilota era als peus de Xevo. El primer gol que va marcar fou tota una trajectòria de línia trencada. L’esfèrica, desprès de fer dos zig-zags burlant els defenses alemanys, es colà a la porta adversària deixant el porter rodant sobre si mateix. El segon gol el feu Xevo des de mig camp. Un xut com una canonada volant per damunt dels vint-i-dos anà a colar-se per l’escaire esquerre de la porteria teutona. Ja estaven 2-5.

El tercer gol el feu Xevo d’una vaselina desmaiada, morta, feble, que va passar per damunt el porter com pluja fina. Aquell la va veure amb un arc tan elevat que per molt que s’allargués no la podia blocar. El quart gol, d’una jugada cretina. Un jugador alemany es trobà el cuir “de Xevo” als peus i de cop i volta li començà a rodar per damunt les botes il i va acabar per fer una estranya cabriola per anar a colar-se a la seva pròpia porteria. Els fans, els tifosi, els boixos nois i els ultras sur, tots a l’una, cridant a ple pulmó: “Xevo, xevo... Volem un altre gol.”

L’àrbitre de banda va aixecar la bandera per assenyalar el córner. L’entrenador ordenà que el “piqués” Xevo. Faltaven tres minuts per acabar el partit. Xevo en va gastar un per anar a l’angle reglamentari. Amb parsimònia col·locà la bola, la seva bola, en el cercle de l’angle, no abans d’haver-la besat. Els aficionats, nerviosos, es menjaven el camp: “Xeeeeevooo.”

 
Quan Xevo va xutar el córner, la pilota, durant els deu metres primers, feu el recorregut normal que fan les pilotes quan van a parar a porta. Però aquella pilota, a l’arribar davant la porteria enemiga, va agafar l’efecte de les boles de billar per girar primer cap a l’esquerra i després cap a la dreta i entrar dins la porteria com una bala meteòrica. Un gol de superbandera, vaja!

 
Els fans es posaren en peu, fent un tronador clam que quasi feu trontollar els fonaments de l’estadi. El camp fou envaït per un atropellament d’afeccionats que mantejaren Xevo i el passejaren sobre espatlles per tot el camp.

 
En el recorregut, enmig els sotracs, Xevo va creure veure al costat del marcador que marcava el 5-4 a un home que li recordà al pobre que els havia aconsellat.

Xero i Xevo, feliços. No sabem si continuen disposant de la raqueta i la pilota.