Ha mort el capellà i historiador Casimir Martí (1927-2011) a l’edat de 95 anys, una vida plena de bondat i humanisme, així el defenien –entre altres qualitats– qui el conegueren tant en el món acadèmic, com en el món obrer, polític, sindical... interreligiós, cristià eclesial des de tots els àmbits... una persona amb unes peculiaritats humanes de relleu.

 
Martí es va especialitzar en el moviment obrer amb una tesi doctoral “Orígenes del anarquismo en Barcelona” amb pròleg de Vicens Vives; va cursar a la Universitat Gregoriana de Roma i especialitzat també en la història religiosa dels segles XIX i XX. Va estudiar teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca. Formava part d’una generació del Concili Vaticà II —com han dit alguns— que transformà la missió evangelitzadora del que fou el moviment de l’Acció catòlica, i a la vegada es feia present tant en el món rural com obrer, empresarial, universitari i en el periodisme.
Va estar vinculat quasi bé tota la seva vida a la parròquia de Santa M. del Gornal, a l’Hospitalet de Llobregat. Des d’allà va combinar la seva tasca d’acompanyament de les persones de barris populars amb l’estudi i l’ensenyament, i a la vegada en la direcció de l’Arxiu Nacional de Catalunya.
 Crític amb la línia pastoral del cardenal Ricard Maria Carles, vers els anys 90 des de la revista El Pregó, de la qual era el director, donava veu al sector crític del clergat barceloní. A la vegada escrivia quines havien de ser les noves directrius per una comunicació de llenguatge gestual dels ritus i fins i tot la imatge global que l’Església catòlica projecta sobre la població civil. Des d’aquí va promoure diverses iniciatives: Congrés del Cristianisme s. XXI, Fòrum de la Teologia i Alliberament...

Recordo que, des de la meva família a Centelles, compràvem el diari El Correo Catalán només el diumenges, on Casimir Martí s’encarregava de la pàgina religiosa. En aquell temps d’austeritat informativa, censurada per la dictadura, fou una lectura especial el seguiment de l’explicació del Concili Vaticà II pel gran públic. Una renovació que incomodava i posava en evidència el nacionalcatolicisme de la dictadura franquista. Posteriorment va ser responsable de l’arxiu documental del mateix diari on va col·laborar fins el 1976.

El 1980 va ser nomenat director de l’Arxiu Nacional de Catalunya de la Generalitat. Va ser el primer director després de la restauració de la Generalitat i, a més a més, un dels primers eclesiàstics amb el qual el president Jordi Pujol va comptar per crear estructures de país.

Va col·laborar en un seguit de publicacions cristianes: Quaderns de Pastoral, Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana, Iglesia Viva i Pastoral Misionera. També cal posar de relleu un seguit de publicacions de llibres dins el marc històric de caràcter social o bé religiós, com a col·laborador o editor, tant amb els professors Josep Benet com amb Tuñón de Lara i altres...

El 1992 rebé la Creu de Sant Jordi i ja en el 2019 el reconeixement de fill predilecte de Vilanova i la Geltrú d’on ell era fill. Aquest darrer reconeixement ja no el va poder recollir degut a la seva delicada salut.