Agafo el mòbil i començo a teclejar a la barra del cercador el nom d’un diari, hi faig un cop d’ull, en llegeixo algunes notícies, després teclejo el nom d’una altra publicació, faig el mateix, una ullada general per escollir les notícies, articles o opinions que més m’interessen i després dedico uns minuts a llegir-me la tria. Segueixo amb tres o quatre mitjans més, d’aquí i de fora. Aquesta pràctica és força habitual, avui des del mòbil, un altre dia des de l’ordinador, encara que, si pogués triar, aquells que tenen versió impresa sempre els aniria a comprar i els llegiria en paper.

  Si és el cas i el diari es ven als quioscos sempre prefereixo tenir-lo a les mans, notar el tacte del paper, veure el disseny i la maquetació a escala “real”, copsar els tipus de lletra, l’organització interna. Molts diuen que potser és un privilegi que no durarà gaire? Sembla un vaticini semblant al que es deia sobre la ràdio quan va aparèixer la televisió. Tot i que ara ens trobem en una època digital completament diferent i sembla difícil de comparar. Però desitgem llarga vida al paper.

D’altra banda, les opcions que ofereix la xarxa per als mitjans de comunicació són extenses i segurament encara estem desenvolupant-ne el potencial. Aquesta revolució tecnològica ha permès que hi hagi mitjans que tinguin les dues versions —en paper i en web— i d’altres que es troben directament al món digital. Segurament encara és aviat per fer un balanç amb prou perspectiva per valorar les implicacions que ha tingut per a la comunicació en general, i per a cada mitjà en particular; i més enllà, quins efectes a llarg termini s’esperen per al món de la comunicació i del periodisme. A llarg termini, és doncs, d’entrada, complicat de valorar en profunditat, però a curt termini hem vist com el món digital ha comportat una eclosió de nous mèdia, i també que s’ha desdibuixat o s’ha ampliat aquest concepte clàssic. Hi ha webs concretes d’empreses periodístiques, però n’hi ha d’altres que en principi no ho són, però que la gent pren com a referència per informar-se. I aquí es troben una gran varietat de plataformes: blogs, cercadors, xarxes socials... A vegades se senten veus que diuen que actualment els fets els pot “penjar” tothom a internet, qualsevol pot gravar un vídeo sobre un tema “noticiable” i crear-ne la notícia. L’ofici del periodista sembla que es vulgui redissenyar no tant perquè cerqui o plasmi les notícies, sinó perquè sàpiga interpretar els fets i explicar-los. De fet, serien totes dues coses. El periodista, en essència, transmet uns fets de la manera més neutra possible, tal com diuen les bases d’aquesta disciplina, en forma de notícia. I també pot entrar a valorar-los en els articles i en les columnes d’opinió.

La tradició anglosaxona, sobretot, pensa un periodisme que inclou i impulsa la recerca, els reportatges. Aquests necessiten un temps més llarg, unes inversions més àmplies i unes programacions a mitjà termini que gairebé només els grups comunicatius més potents poden dur a terme. Qui no recorda el Watergate, per exemple. Una pel·lícula recomanable per visualitzar tot això seria la de All the President’s Men (Tots els homes del president) d’Alan Pakula.

Nosaltres podem intuir o imaginar-nos com seria idealment la premsa, però també la ràdio i la televisió, en el marc referencial dels territoris de parla catalana. De manera esquemàtica, podem dibuixar tres grans objectius ideals que es complementen. En primer lloc, la dualitat públic/privat: Necessàriament hi hauria uns mitjans públics, que fora bo que convisquessin amb uns mitjans d’àmbit privat. En segon lloc, aquests funcionarien paral·lelament a una àmplia xarxa imprescindible de mitjans comarcals o locals. Amb tot això, caldria que hi hagués, en tercer lloc, un marc referencial compartit: uns mitjans comuns en tot l’àmbit lingüístic i cultural català, que vertebressin la realitat conjunta, que teixissin llaços comunicatius propis. Tres objectius que donarien cos i entitat a l’àmbit estatal, local i comú. Creats des del país, amb un marc de referència català, oberts i plurals.

Aquest ideal caldria, també, que fos possible econòmicament, i seria útil estudiar el model dels mèdia en països similars al nostre per transferir bones pràctiques i models adequats. Tindríem tot un fructífer camí per recórrer.