Abans, per Nadal, es menjaven plats que ara han caigut amb desús. Malgrat tot, encara que hi ha famílies que els cuinen per seguir la tradició. Entre els més coneguts: la carn d’olla i la sopa de caldo de galets. No obstant, en aquell “abans”, a les taules benestants també hi figuraven altres plats amb accent com serien: l’ànec, el gall, pollastre, canelons, el becut, l’oca i el xai, això sí, servit en estofats on les àvies estampaven el segell de la seva recepta secreta.

Ara, en canvi, la llista de plats sofisticats potser no els acabaríem mai de relacionar, ja que a part d’aquells plats que oferia F. Adrià que caben en la conqueta de la mà, servits en monumentals plats, es poden veure a les taules dels acabalats i dels no tan acabalats plats de gall dindi, rosbif, indiot, titot, gambes, ostres i més aliments de nivell, servits, no a l’estil estofat de l’àvia sinó “a la taronja”, amb “salsa de crancs”, “amb tocs de tortuga”, amb “salsa de mango” i altres acompanyaments per l’estil de la més alta sofisticació.

  Però ens apartem de la línia; tornem a la carn d’olla. La carn d’olla provenia i prové de fer bullir la carn amb cigrons, patata i col; també s’hi solia afegir ceba, api, pastanagues i a certes cases, una o dues dents d’all. La carn es barrejava prèviament amb pa ratllat que les mans destres de la cuinera convertien en uns volums de mitjana grandària, i després de ser enfarinades tiraven a l’olla. A aquest volum, que podia tenir de 10 a 15 cm de llargada i 5 d’amplada, el llenguatge popular aviat en digué “pilota”; o sigui, la típica pilota de la carn d’olla. Aquesta, perquè resultés suculenta havia de contenir, a més de tres classes de carn, julivert, ou, all, api  i ceba, mentre que la pilota havia d’estar elaborada inexcusablement amb les tres carns bàsiques: vedella, porc i d’au de corral o corder, sempre amb els seus corresponents acompanyaments esmentats.

La carn d’olla se solia servir amb verdures, llegums i patates bullides que havien bullit amb la carn i la resta de condiments. D’allí en sortia un caldo que “es podia tallar amb un ganivet”, i on se solia fer una sopa de fideus gruixuts, arròs, i més tard, amb els galets de gran dimensió farcits de carn. El dia de Nadal era la memorable data per tenir una àmplia taula plena de safates, una per a les carns, altra per a les verdures i la tercera amb les llegums i la patata. Prèviament s’havia servit la sopa de galets. Per acabar, les postres, que abans de popularitzar-se els torrons i les neules eren torrades de Santa Teresa, o altres dolços apanyats amb mel, acompanyats amb vi ranci o mistela.

  Després, a les taules no tan significades, un bon cigarret, embolicant el tabac de la “pataquilla” amb el paper de fumar “Lo Pagès”, que els homes de la casa encenien amb el “metxeru” de llesca, i en cases millors, una faria o un caliquenyo ben retorçat. De cafè, res de res, a les llars modestes (això “dels cafès” era cosa dels de Barcelona) . En canvi, sí que “hi havia” licors, anisats, conyac i en cassos, cassalla.

L’àpat se servia el dia de Nadal, però el caldo sobrant s’aprofitava altres dies de la setmana per fer amb “l’escudella”, que no deixava de ser una adaptació més light del “caldo de Nadal” i molt més lleugera. Tenia un nom: “caldo de pagès”, ja que se l’emportava al pagès al camp en una carmanyola amb trossets sobrants de la pilota, fideuets, arròs, porcions de cansalada i alguns bocins de patata.

  I apa!, la gent d’aquells temps més feliç que un pèsol amb la seva carn d’olla, no com ara, amb les fineses, però potser no tan feliços. Bones Festes