Cada vegada que en un acte, fòrum o trobada cultural surt la referència dels meus anys de recerca a la UAB —al voltant dels vincles entre els partits catalans i el valencianisme—, i es detalla que el professor Joan B. Culla era el director de tesi, l’interlocutor que hi hagi en aquell moment sempre em felicita per l’elecció i, just després, destaca que el doctor Culla és d’aquells intel·lectuals que es fan escoltar, perquè sempre se n’aprèn.

I ho constato de manera fefaent: acostumats com estem a tertúlies radiofòniques o televisives amb participants de clixés, tòpics i argumentaris de partit, trobar intel·lectuals referencials com el doctor Joan B. Culla i Clarà (Barcelona, 1952), que exposin els plantejaments amb tota la seva complexitat però amb una capacitat comunicativa envejable, que ens parli de causes i conseqüències, que sigui capaç de trobar els antecedents històrics dels fets d’avui i que exposi el seu punt de vista des de la solidesa del coneixement, malauradament no és gens habitual i és d’agrair.

 
I el mateix succeeix amb els seus articles de premsa escrita. En un present en el qual l’actualitat és fugissera, i les últimes hores caduquen amb rapidesa, les seves anàlisis polítiques van més enllà de les declaracions d’aquest o de les rèpliques de l’altre. Així, Culla ens contextualitza el perquè, ens ofereix elements de reflexió interessant i ens permet disposar del toc necessari de realisme que, sovint, l’exaltació momentània de la política del curt termini ens dificulta de copsar. D’aquesta manera, Culla és l’antídot de hooligans i columnistes ideològics i, en canvi, és valedor del necessari pragmatisme de l’investigador, de la coherència de l’historiador i de l’estudi de les fonts, de la documentació, l’arxiu i l’hemeroteca.

 
Uns anys abans de conèixer-lo personalment, recordo com em va impactar El somni i la tragèdia (La Campana, 2005). Eren els darrers cursos de l’institut i aquell professor d’història contemporània de l’Autònoma que presentava el programa Segle XX a TV3 havia acabat de publicar un llibre voluminós de més de 600 pàgines en el qual projectava l’evolució històrica i política dels eterns conflictes del Pròxim Orient: d’estratègies, tàctiques, lideratges, aliances circumstancials, interessos internacionals, escissions estridents, batalles, congressos, sigles i confluències.

Després d’aquella primera lectura ben aviat en vindrien d’altres, en les quals vaig constatar com Culla també emprava aquell mateix mètode rigorós —que plasmava amb un llenguatge fresc i divulgatiu— quan analitzava i escrivia al voltant de la política catalana: si el 2001 havia coordinat El pal de paller, una història de Convergència Democràtica, el 2009 publica una panoràmica clau dels canvis i les continuïtats de la dreta espanyola a Catalunya i el 2013, una de les aportacions més importants de la historiografia de les darreres dècades: la història d’Esquerra Republicana de Catalunya.

 
En plena voràgine política, el 2017, quan tot el sistema de partits havia tingut una transformació sense precedents que l’havia fet irreconeixible, Culla dona respostes a les preguntes que tots ens fèiem a Tsunami, un llibre de capítols temàtics dedicats a cadascun dels espais polítics per conèixer com i per què havien anat canviant. Si en aquell moment el llibre tenia un interès majúscul, tenint en compte la quantitat —i el gruix— de les transformacions que han tingut lloc d’ençà de l’octubre del 2017 seria ideal poder disposar, aviat, d’una versió actualitzada del mateix Culla, en la qual incorporés les novetats d’aquest darrer lustre: el naixement de nous partits, l’evaporació definida d’altres, pactes curiosos que no hauríem imaginat i girs dialèctics sorprenents a l’hemicicle del parc de la Ciutadella.

 
Si després d’unes apassionants memòries, La història viscuda, aquestes darreres setmanes vam trobar l’historiador referencial a l’Espluga de Francolí i a Tarragona per redescobrir-nos el fruit d’un nou estudi, en aquest cas al voltant del pare Morgades, aquest diumenge Joan B. Culla torna a la Conca de Barberà, a Montblanc, juntament amb el pare Octavi Vilà, per endinsar-se de nou en la contemporaneïtat del monestir de Poblet. Imprescindible!