Priscila era una dona que anava amb el calçat dispar, de vegades era el model diferent, altres el color, fins i tot de mides o l’altura.

El seu amic Elpidi, el dia que la va conèixer es va quedar parat, al veure-la amb un peu una sabata model Greta, de color “old rose” amb tira elegant en forma de “T” d’efecte molt femení, mentre a l’altre peu en portava una de color blau marí model “Brigitte” de taló ample, confeccionada en pell i plantilla extraïble.

Elpidi de moment no en va fer massa cas: “Ha de ser un descuit”, va pensar; “de vegades les noies...”; però no se’n pogué estar de dir-li: “T’has adonat que portes una sabata de cada color?”.

La noia: “Sí, és clar, m’agrada anar amb els peus diferents, és a dir, a la bartola.”

L’home, estupefacte, com si no l’hagués entès: “Com que no m’hi he de casar...”, va pensar
Passaren els dies, i Elpidi quasi s’havia oblidat de la noia quan un dia a la nit el va trucar a les 12: “Demà podríem anar d’excursió, què et sembla la idea?”.

El va agafar tan desconcertat que no sabé dir-li “no” i és clar, li va dir “sí”.

 
–On vols anar?

–Què et sembla a la serra de Prades?

–Em sembla bé, però aquella serra és molt llarga; has pensat en un lloc concret?

–Doncs no, en principi no; però podria ser pels voltants de Rojals, t’escau?
–És clar. —“Hem d’anar on vol”, va pensar.

L’endemà a les set del matí es trobaren a la plaça major de Montblanc. Ella arribà trontollant, i no n’hi havia per menys, ja que en una cama hi portava una bota estil cowboy de serratge camel/jandra color granat amb punta arrodonida de cuir i a l’altre peu, una bota track, de color groc, de soles gruixudes, dentades d’estil punk.

Com és natural, l’excursió resultà una mica pesada, però com que la noia era subtil tirant a picant, Elpidi no s’ho va passar malament amb ella, així que seguí relacionant-s’hi, tant per invitar-la al cinema la setmana següent. Triaren el cinema JCA de Valls. A ella se li ocorregué arribar a aquell modern vestíbul calçant en un peu mocassí de xarol color beix, pla, de punxa quadrada i sola lleugera i, a l’altre, un mocassí de pell de vedell pintat de vermell amb una cadena distintiva lluenta, una peça de faràndula, vaja.
A l’Elpidi li pujaren els colors a la cara, però com que els vallencs són gent oberta i educada ningú obrí la boca.

 
La sonada la feu Priscila el dia que decidiren anar al Liceu, a dalt el galliner és clar, i el públic a l’arribar a la catedral de la música es trobà al vestíbul, els homes vestint elegants jaqués, esmòquings o simplement amb vestit de tall negre i les dames amb luxosos vestits de nit, carregades de joies; ella, en canvi, aparegué amb un vestit de lluentons i faldilla curta, i sorpreneu-vos!, en un peu, katiuska curta de xarol negre amb talons de 2,76 cm, punta punxeguda i sense cordons. I el seu homònim, katiuska-bota d’aigua fins al genoll encordada, de taló de 5 cm i la punta de color blanc. I el més original encara fou que de la vora de la bota li sortia una llengüeta vermella del més viu color de sang , que serveix per ajudar entrar la bota a la cama. Per si fos poca cosa, el desnivell dels dos talons feia que al caminar es balancegés com un pèndol de rellotge. Els comentaris indiscrets de les dames i els discrets dels cavallers, encara que no sonessin a la sala, sí que foren íntimament les del Big Ben; el que feu que tot plegat, Elpidi, més vermell que una tomaca, decidís xapescar arrossegant al mateix temps la noia pel cinturó.

Una vegada al carrer, Elpidi la va increpar: “Noia estàs sonada... Em vols dir d’una vegada perquè sempre se t’ocorre anar amb els peus calçats de manera tan dispar?”.

Ella, embarbussant-se, intentà explicar-ho: “Doncs mira, penso en la qüestió de calçar-me gratis, sense haver de comprar les sabates.”

–Sense haver-les de comprar? No ho entenc, que no pots adquirir les dues iguals?
–No

–Com, no?

–M’explicaré. Cert dia, trobant-me al mercat dels Encants vaig veure que una firma acreditada de sabates, davant la vergonya que els devia fer obrir una botiga en aquell antre, decidiren posar a títol publicitari un plafó gran, vidriat, amb jocs de sabates a la vista, i com és lògic, tan sols exposant-n’hi una de cada model perquè la gent no les pispés. Aleshores vaig pensar que a mi, com que tant me fa anar amb una sabata de cada manera, me les vaig enginyar per obrir aquella vidriera plena de sabates desparellades i estirar-ne un parell cada mes; ells encara no se n’han adonat...
Elpidi ja no pogué més: “Nena, com que estàs malament del terrat val més que ens separem, així que ciao!”.

Probablement no s’han vist mai més, els hem perdut de vista. El que sí que és possible és que l’actitud de Priscila sigui perillosa: no sigui que estableixi la moda entre les dones d’anar amb una sabata de cada manera; tot és possible; vista la panoràmica de les katiuskes del Liceu... Potser sí que elles acabaran amb una sabata de cada manera.