Arran de l’escàndol originat per la revelació d’un article del diari Ara sobre l’existència d’uns privilegis escandalosos per a alguns treballadors i alts càrrecs del Parlament de Catalunya, ha creat molt mal estar i ha fet més mal que una pedregada seca a la ciutadania, originant encara més aversió a la política i al sistema. L’última notícia davant d’aquesta commoció, amb data de dimecres 26 de gener, és que la mesa del Parlament va tirar pel dret i va acordar per unanimitat, a proposta de la presidenta de la cambra, suprimir l’article causant d’aquesta negligència, que regulava les escandaloses llicències que permetien cobrar sense treballar.

La pregunta és ¿què hauria passat, si els periodistes investigadors del diari Ara, després de nou mesos d’espera per tal de tenir la informació pertinent del Parlament, no haguessin donat o pogut donar a conèixer la notícia a l’opinió publica? Una qüestió vergonyosa que feia 14 anys que existia, amb data del 2008.

Ha estat necessària l’acció responsable d’un periodisme d’investigació no sols per esbrinar els qui ho portaren a terme i veure la seva deixadesa i la frivolitat —com deia un articulista— de com ho han permès i han negligit els seus deures i obligacions. No tan sols això, sinó que també han posat en evidència i han qüestionat la funció política del nostre Parlament davant l’opinió pública.

Per revertir i erradicar la situació que ha permès l’afer dels permisos d’edat del Parlament, a priori hi ha d’haver —com senyalen de fa temps els analistes— un canvi profund del nostre sistema tant de valors com de compromisos que, de moment, en aquest afer no han florit gens.

Un periodista de renom es preguntava què deu tenir això (“llicències sense treballar”) de particular, en un estat en el qual la primera autoritat fa exactament el mateix? I seguia a tall d’exemple: Quantes càtedres universitàries trobaríem en una situació semblant? O casos d’absentisme crònic a les escoles? O a les administracions públiques? Quants n’hi ha que escalfen la cadira en consells de direcció? En l’atur, quin percentatge de frau hi ha?...

Contemplant les expectatives d’uns models impresentables de societat, semblants al cas plantejat a principi d’aquest comentari en veu alta, ens porta a considerar de manera irrefutable a no renunciar mai al vot, si volem que reverteixi el canvi a fi del bé i la responsabilitat. A la vegada ens caldrà ser crítics i no fer el seguidisme a la classe política, ni des dels mitjans ni des de la societat. El seguidisme ens l’han de fer a nosaltres. En moments de confusió com aquests se’ns demana valentia i no caure en el perill d’abandonar en allò de: ”ja s’ho faran”. Si cal demanar dimissions, fer-ho i exigir responsabilitats. O abocar-los als taurons —com diria algú— si fos necessari.