Els petits detalls literaris —entengui’s anècdotes— són els factors que ens ajuden a comprendre millor figures i coses d’una determinada època. Les anècdotes que envolten els personatges o situacions tal vegada sembla increïble que s’hagin donat en persones i llocs, però el que sí que és veritat és que ocorregueren, per tant no deixen de ser històrics aquells fragments sorprenents i divertits.

Barcelona va disposar del primer banc públic d’Europa

Li van dir Taula de Canvi i va obrir el 20 de gener de 1401. L’objectiu d’aquesta “taula” era comptar amb un banc recolzat públicament per particulars i institucions on poguessin dipositar els seus diners sense possibilitat de perdre’l, cobrar uns interessos i també optar per a uns certs tipus de préstecs.

L’Anglaterra sense monarquia, sempre amb monarquia

Tot i haver deixat de regnar la monarquia a Anglaterra durant un temps, degut a aquell sistema tan genuïnament anglès de veure les coses, mai va deixar de tenir monarquia. Ens explicarem.

Al segle XVII, Anglaterra va viure una apoca convulsa durant la qual va deixar de tenir rei —fet que sembla impossible donada la idiosincràsia britànica. Fou en el llunyà segle XVII, quan Carles I fou eliminat del tron i li van tallar el cap els revolucionaris d’Oliver Cromwell, a qui els anglesos defugen de dir-li “dictador” per denominar-lo “lord protector”. El fill de Carles I, el futur Carles II, es va escapar a França amb gran rancor a la situació passada i fins que finalment Oliver Cromwell va morir i el seu fill, Cronwell 2, el va substituir. Però com que “mai segones parts han estat bones” els nobles anglesos van decidir retornar a la monarquia, amb la qual cosa Carles II va tornar a regnar l’any 1660. Llavors el Parlament, deixant-se portar en aquesta flegma tan britànica, va decidir esborrar l’època turbulenta del dictador, decretant que Carles II havia començat a regnar el dia en què el seu pare fou executat: onze anys abans, fet pel qual va intentar esborrar de la història anglesa els anys d’Oliver Cromwell havia governat (que no se n’assabentin les esquerres, no fos que esborrin 40 anys de la història d’Espanya).

La ironia de Quevedo

Francisco de Quevedo va ser un literat del segle XVII cèlebre per la seva agudesa. En una ocasió un aprenent de poeta es va obstinar a llegir-li un parell de sonets que acabava de compondre. Quan va acabar la lectura del primer, va voler conèixer l’opinió del mestre: “Què li ha semblat, mestre?”. El poeta li contestà: “El següent sonet serà millor”, va apuntar Quevedo. “Com podeu saber-ho, si encara no l’heu llegit?”, va replicar l’aprenent. “Senzillament, amic meu, perquè és impossible que el segon sigui pitjor que el que acabeu de llegir-me.”

El consumisme de Sòcrates
 
Anant Sòcrates en companyia d’un deixeble, passejant per un mercat d’Atenes, el mestre s’admirava del gran desplegament de perfums, joguines, teles, ceràmiques i objectes de tota mena que exposaven les diferents botigues i tendes. Es va detenir un moment i li va comentar al seu deixeble: “Certament, no sabia que existissin tantes coses que no necessito per a res.” Més de dos mil anys després, alguns continuem tenint la mateixa impressió.

El prec del Fraticelli

Un dia, estant Francesc d’Assís (el gran amic dels animals) predicant en una plaça de Venècia, es va veure interromput pel cant d’una trepa d’ocells. Tan forts eren els seus piulets que impedien a la gent escoltar les paraules del d’Assís, fet que impacientava el públic. Francesc, llavors, es va dirigir a ells, dient-los: “Germans ocells, calleu-vos fins que acabem les nostres comunicacions.” A l’instant els ocells van cessar els seus cants i callaren fins que el sermó va acabar; llavors van reiniciar els seus trinats. No hi ha dubte que feren cas a un dels sants més humil del santoral.

L’experiència americana

És ben conegut l’estadi d’amor i odi que els anglesos tenen als americans de la seva excolònia. L’anècdota d’Oscar Wilde defineix bé aquest exordi. Oscar Wilde, l’afamat escriptor britànic, va realitzar un llarg periple pels Estats Units com a conferenciant. Malgrat haver aconseguit gran èxit, l’experiència no degué resultar-li massa grata perquè al tornar a Londres, va dir que “havia viatjat a Vulgària”, és a dir, a un territori poblat de vulgars. Consta també d’aquest viatge que a l’arribar a Boston, a la pregunta obligada del duaner sobre si tenia alguna cosa a declarar, va respondre: “Res, excepte el meu talent.”

Altre dia vindrem amb un Anecdotari II.