Anar d’excursió no és solament caminar i fer salut, sinó també contemplar el paisatge i descobrir els seus accidents geogràfics, humans o físics... Es tracta de percebre el que tenim a l’entorn o a la llunyania. Saber quelcom de la realitat que ens envolta. És una manera d’incentivar, estimular, despertar els nostres sentits.

 
Recordo des de molt jovenet, en edat escolar en una escola unitària de nens, quan teníem l’ocasió d’anar d’excursió i pujar alguna muntanya a peu al voltant del meu poble de Centelles, com podia ser el Puigsagordi (984 m); el mestre ens solia fer una descripció detallada sobre el terreny, tant de la geografia física com de la humana. Allò que avui s’anomena treball de camp.

Es convertia en un al·licient el fet de descobrir, a vista d’ocell, la seva visió més immediata als peus d’aquest cim, amb una vista aèria en picat sobre el meu poble; veure i distingir a la vegada amb nitidesa i precisió cognitiva, en miniatura, tota la planificació urbana dels carres, places i edificis emblemàtics... Mentre que a la part més llunyana, a mesura que alçàvem la vista per mirar, se’ns anava fent de manifest a poc a poc la configuració diversa d’una espectacularitat d’espais naturals on sorgien les terres agrícoles, les arbrades, les masoveries i els masos, les rieres o baluards de la nostra història... i de les muntanyes o serres més properes.

Hi havia un traçat de camins rurals o de carreteres poc transitades o del ferrocarril que, si es donava el cas, era una cridòria d’atenció de la mainada, ja que podíem observar el seu pas per la via de forma minúscula; aquests eren els mitjans de comunicació d’aleshores. Mentre érem dalt del cim i en l’estona lliure ens agradava, pel nostre compte com un joc, escodrinyar el territori de manera insistent cercant altres poblaments i serralades que s’anaven perdent a l’horitzó. Esdevenia tot plegat un relat de complaença col·lectiva.

Cada indret tenia un nom, una significació, una familiaritat. La nostra vista estava fixada en aquell univers panoràmic i les nostres oïdes seguien centrades en les explicacions del nostre mentor; aquestes esdevenien la fruïció amb tota regla d’aquella classe sobre la naturalesa geogràfica del nostre país. Aleshores la menció de comarca d’Osona encara no estava establerta; sí que el referent més immediat era la Plana de Vic.

Per suposat, el mitjà principal de comunicació era la nostra llengua catalana en aquell aprenentatge escolar de la natura. Era la llengua de casa, del carrer i a estones de l’escola, encara que reprimida i perseguida. Una altra llengua no hi encaixava en aquell món tan nostrat.