Es pot dir no es va moure durant la infantesa. Tot just nascut es va quedar cohibit al bressol contemplant les parets de vímet. Hi estigué quatre o cinc mesos. En fer les primeres passes va veure una mica més, tan sols una mica, les parets enclaustrades de la casa. I fins als 12 anys només veié els límits locals, la concavitat on vivia. A partir d’aquí la seva ànsia digué prou. No podia admetre la uniformitat. No podia acceptar contínuament la mateixa visió. Alguna cosa estranya de fora l’impulsava. L’esperit li reclamava una nova perspectiva. Insistentment, contínuament.

 
El cos li explotava. La força li oprimia el pit, obligant-lo a prendre una solució: havia de seguir, caminar tota la vida mirant endavant. L’home fou dissenyat per avançar, no per caminar arrere; mai més retrocedir, aleshores es convertí en migratori. Un migratori de direcció fixa, recta.
Portava tota visió, tota etapa viscuda, a l’esquena. Sort! D’una carretera interminable llarga i recta, que no l’obligava a mirar al passat. Nous horitzons. Sempre paratges diferents. Mai més retrocediria, i fent aquest nou camí va contemplar ciutats, resseguir rius, vorejar viaranys, escalar muntanyes, coronar pics, travessar llacs, sempre mirant endavant. L’ànsia l’empenyia. Va seguir travessant deserts, mars, sabanes, tundres... Havia d’experimentar-ho tot: prendre possessió dels continents. Tot era seu.

 
Continuant en el nomadisme, es barrejava amb homes de raça negra de les terres calentes del sud, de raça blanca del nord, abstrets dins els seus edificis de cristall, també els grocs que com eixams d’abelles formaven atapeïdes dins els seus habitacles.

Seguint amb la vista fixa endavant fou espectador dels paratges petris de les pel·lícules del Far West, dels resplendors canadencs, del sol de mitjanit, de la inacabable pampa, de la Terra del Foc i del mai acabar.

Sempre endavant, encara que marrés. La seva cara rebia la gratificació del sol tebi, la coïssor del cremant, la pluja gratificant i la neu molesta. Seguia sota els trons, les tempestes i els llampecs, evitant també els terratrèmols i els tornados.

Insaciable de noves impressions, també fou víctima dels humans d’arreu el món. Tot caminant trobà homes generosos, altres esfereïts que els reemplaçaren, mentre les agrures i la benaurança de la humanitat les sospesà i va comprovar que esdevenia d’homes bons, homes dolents i d’homes neutres.
En aquell caminar, tot plegat es convertí en persona universal, ciutadà del món que finalment arribà a trepitjar-lo sense lligadures, i sense recular. Fou una ànima esplaiada, un crit al Sol, una salutació a la Creació i a Déu. Tast a tast...Pas a pas, assaborí el gust de la llibertat.