Hi ha parlars o formes característiques d’un llenguatge, en aquest cas variants de la llengua catalana, que no estan contemplades a cap manual lingüístic, però que una tradició oral de la població d’un indret els hi va portar, lluny de tota normativa; normativa absent, per no estar permesa, segrestada o prohibida. Aleshores moltes paraules sorgien del record. I les seves expressions, fruit d’una tradició oral mal apresa, es modificaven creant mots o expressions no reconegudes, però acceptades per una col·lectivitat d’un poble o indret que en feia ús per a la seva comunicació i comprensió.

Per altra banda es donava el cas que, quan els mestres precursors de la llengua a Catalunya, a principis del segle XX, per tal de donar unitat i crear una norma, no varen arribar a tots els punts de l’espai geogràfic, en la captació i recuperació etimològica de les paraules i dels seus dialectes, per a la creació dels diccionaris i gramàtiques. Alguns indrets quedarien exclosos. I per acabar-ho d’espatllar la dictadura franquista, després de la Guerra Civil, perseguiria el català en el poc que s’havia aconseguit.

No seria fins a l’entrada de la democràcia que aquest desajust dels parlars s’arreglaria amb la normalització lingüística del català, un procés de recuperació de la llengua catalana a tots aquells territoris on es parlava.
El perit agrònom, especialista en patologia animal, el Sr. Jaume Vilarrassa Batchelli, de Camprodon, publicaria al 2004 un escrit sobre: “Els antics costums dels pastors de Cavallera. Records d’infantesa”, una obra de caràcter familiar referida a la vida del pastors; fou publicada en la revista: “Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès” l’any 2004; una experiència de vida i sentiment sobre pastures del mas les Fonts de Cavallera.

La terminologia és emprada a voler de l’autor, que en reivindica la seva propietat natural, amb un llenguatge propi de la terra i del món dels ramats; heus aquí alguns mots com: El corral era a peu de la “eiera” per “era”; aroma de la “xerria” per “caca d’ovella”; Jo us recomano apropar-vos una matinada d’estiu, quan surt el sol, a una ramada “aplatada” per “ajeguda”...

Amb Llorenç Birba Cordomí (Camprodon 1921-2016), empresari de la família fundadora de la fàbrica de les reconegudes galetes Birba, escriptor, historiador local de Camprodon i la seva vall, cerquem el seu conegut llibre, en tercera edició, de 1980: “La vall de Camprodon”. En l’esmentada obra hi ha un apartat que tracta de les formes i característiques d’aquesta vall, formes que avui per avui encara les he escoltades, no tan sols per aquesta contrada. Heus aquí alguns exemples:

Ens parla que fan servir la iodització com “Moió” igual a Molló; “taiar”igual a tallar...

 
Ús de “gota” per gens i l’omissió d’alguna essa, com “No é pa gota bo”.
Ús impropi de la forma verbal som, en:

“Ja ho som fet”, per ja ho he fet. Aplicat en el cas: Ja som aquí, “per ja só aquí”, i fent el plural: Ja som aquí.

“M’afogo” per m’ofego. “Engony” per enguany. “Estidores” per tisores. “Bauma” per balma.

“Emprés” per després. “Desingust” per disgust. “Uella” per ovella. “Quessigolles” per pessigolles.

Fent una elisió al referir-se al nom d’una muntanya; “Puigxou”, per Puig Ou.
“Malici” per malícia. “Memori” per memòria. “Cofinejar” per tafanejar. “Escofar” per escalfar...

Anant d’excursió, vaig trobar un pastor amb un nombrós ramat de vaques; al demanar-li quantes n’hi havia, l’home que era més aviat jove em respongué:
-Un parei de centes. Per comptes de dues-centes.