Quan parlem de la memòria ens referim a fets passats. L’altra és la memòria històrica que aplega la vida d’un país i de les seva gent. Una memòria ha de ser valorada i respectada, sigui de qui sigui. Quan parlem de la memòria històrica, no pot ser una memòria pública, oficial, perquè —com diria un historiador— corre el risc de convertir els espais de la memòria en un gran museu totalitari.

No hi ha una sola memòria —com dirien els entesos—, n’hi ha moltes de memòries; cal que totes siguin respectades; tal seria el cas de la cripta del terç de Nostra Senyora de Montserrat... o la placa que recordava les tortures davant la comissaria de la Via Laietana; l’una i l’altra, ambdues han patit menyspreu. En la primera s’hi van cremar banderes i objectes del terç... En l’altra es va destrossar la placa, perquè ofenia. Aquest és el problema: a qui ofenia si el record era cert?

 
El cas del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat fou una unitat catalana nodrida de gent carlina, propera al catalanisme a la Lliga, entre altres. Fugien de ser assassinats en la seva pròpia terra. Lluitaven en contra per allò que els havia fet fugir de Catalunya, quan encara no se sabia cap on portaria Espanya el bàndol nacional. Els morts d’aquesta unitat foren enterrats en una cripta, sota la plaça dels apòstols a Montserrat, sufragada per familiars i amics.

L’Alemanya que va traçar una línia ben ostentosa del recorregut del mur de Berlín pels carrers i places de la capital alemanya tampoc no pretenia exaltar el comunisme. Mostrar i respectar no significa exaltar el franquisme, com seria el cas del Terç de Montserrat a la seva cripta o els monuments a la batalla de l’Ebre que també recordaven els republicans.

No es fa fàcil tractar la memòria des de posicions ideològiques manipuladores, que destrueixen des de bell antuvi el principi de la memòria democràtica, perquè hi ha quelcom que fa nosa. Algú diu que segons quins records ofenen. A qui ofèn la història d’un fets, si són certs i no les interpretacions que s’hi pugui donar? Aquest ha estat sempre el problema. Tot i amb això, a diferència de la història, la memòria sol ser volàtil, mudable, inconstant, que es pot perdre, de vegades, pot esdevenir destructora, quan la memòria d’uns creix a costa dels altres. En canvi la història són els fets, no les interpretacions.

 
Als Requetès se’ls ha volgut qualificar de franquistes i feixistes, com tots els qui lluitaren al bàndol nacional; és tan anacrònic com fals, o com pervers seria considerar que tots els combatents republicans eren milicians sanguinaris i saquejadors d’esglésies. El representant dels carlins, el seu rei Xavier I, fou mediador internacional durant les dues guerres mundials, va ser expulsat d’Espanya per Franco, va lluitar amb el maquis francès contra els alemanys per acabar en un camp d’extermini, a Dachau (Baviera)... I els seus seguidors després de la guerra, perseguits, es distingirien en la lluita antifranquista.

No podem oblidar, però, que hi ha simbologia que incita encara al feixisme, que s’ha d’eliminar per mitjans legals —com assenyalen els analistes—, per processos el màxim de consensuats. No voldria pensar que la retirada de la simbologia carlina de la guerra, a expenses del Parlament de Catalunya, ha respost més aviat a criteris polítics que històrics, en no poder incloure’ls com elements commemoratius per ser contraris a la memòria històrica.

 
La gestió de la memòria patrimonial, incloent-hi la personal, com expressava un reconegut historiador sobre el tema tractat, és realment complexa. I ens recordava el cas del professor Martí de Riquer (1914-2013), que perdé un braç lluitant de voluntari al Terç de Nostra Senyora de Montserrat, després fou censor franquista i, amb l’altra mà, escrigué una de les més grans contribucions a la història de la literatura catalana. Què fem, ens deia l’historiador, l’escapcem o el fem anar a galeres? I acabava dient: la història necessita historiadors no activistes.