Ens referim a les taules tosques dels masos i caserius de petits nuclis de la muntanya, d’anys ha, perquè les d’avui són taules sofisticades dissenyades pel màrqueting i fabricades per obra i gràcia de les màquines polidores i envernissadores, i que posades als aparadors acaben venent-se amb una targeta penjada a la porta. Aquestes mai seran aquelles rudes que passaven de generació en generació sense corcar-se.

Explicar que la taula de la muntanya disposava d’uns bons inicis. El muntanyenc que se n’havia de fer una (l’anterior devia haver caigut de vella en datar del primer mil·lenni) escollia una alzina gran del seu bosc i la tallava “en lluna”; atenció!, era condició imprescindible, quasi teològica, haver-ho de fer en la lluna vella. Aquesta pràctica actualment no es mira per allò de l’imperatiu industrial: “ara no podem perdre el temps mirant les llunes”. L’alzina era tallada quan al voltant seu n’hi havia tres o quatre de petites amb ganes de fer-se grans (s’havia de pensar en el futur). Una vegada tallada, era curosament pelada, i li quedava el tronc de color marró clar, amb la fragància pròpia de la llenya fresca. Aleshores s’havia de deixar a l’ombra almenys un any... de dos estius perquè s’assequés. Una vegada seca, pare i fill agafaven un xerrac llarg, i serra que serra fins a tenir unes posts d’almenys 7 centímetres de gruix, les quals eren unides amb resina de pi, mentre a les vores de la taula hi feien unes entalles per galgar-hi les robustes potes, tallades a l’altura de les persones grans, la qual cosa feia que els menuts s’haguessin d’asseure a taula muntats en tascons de fusta Les mides de la taula anaven d’acord amb el llocs on hagués de posar-se. Si era una taula per a la cuina, per tant humil, on la mestressa deixava les cassoles fumants, era petita. Ara, si era per al menjador no venia d’un pam, és a dir, que si el menjador tenia 5 metres de llarg la taula en podia tenir 3 o 4, i d’amplada, 1 i mig. I com que les mides es prenien a pams... no venia d’un. Una vegada muntada es posava al seu lloc, sense pintar, és clar, i aleshores la pintura valia un censal i només n’hi havia a les botigues de les ciutats. Acabada l’operació, apa, a durar segles! Així que si ara en veuen alguna en algun museu, la veuran com era fa segles però amb tocs vermellosos i negres de diverses activitats: el color de les cassoles ardents, de les matances del porc, les marques de la planxa de foc i els talls d’una ganivetada mal encaixada.
Aquelles taules servien durant generacions per posar-hi de tot, hi aterraven els tupins de fesols fumants acabats de sortir del fogons, cassoles de conill rostit i patates al caliu tretes de la cendra del fornal. També acabaven posant-s’hi les faves, cebes i resta d’hortalisses de l’hort arrencades amb les arrels plenes de terra humida. Per tant, amb el pas dels anys aquella fusta inicialment de fusta blanca i aromàtica es convertia en una taula fosca, fins i tot greixosa, però en passar-hi la mà es notava llisa per la constant neteja que amb aigua i lleixiu li feia diàriament la mestressa i les noies de la casa per deixar-la ben polida.

 
Al voltant de la taula s’hi reunia la família. Allí s’hi canviaven parers, situacions, i projectes com: “de quina manera es vendria el bosc”, o “si a la noia li convenia aquell pretendent que la cortejava”, “quines arres s’havien de pactar”, de “com es presentaven les collites”, o “si convenia vendre ramat de cabres”. Altres temes importants eren si la caça seria abundant aquell any i si la temporada de rovellons havia de ser abundosa. La taula servia no tan sols per menjar-hi sinó per celebrar-hi consells familiar a la llum de les espelmes. Fins i tot els avis hi explicaven fent de suport els colzes llegendes esgarrifoses del bosc i de quan havien estat “soldats del rei”, narracions que posaven els ulls ben oberts als vailets. En definitiva, que la taula del mas era per a la masia com l’ara de l’altar a l’església. Beneïda taula!
En aquestes taules de generació rere generació, acabaven per celebrar-s’hi al menys cinc-cents Nadals, Pasqües, Tots Sants, Sants Antons i festes majors. En aquestes ocasions s’hi asseien almenys vint persones, entre pares, fills, avis, ties solteres, oncles concos, fills casats, els mossos i fins i tot algun veí solitari. En algunes ocasions arribaven a la masia familiars d’arreu Catalunya, a llom de mules. Aleshores el menjador s’havia d’ampliar amb la taula més petita, la de la cuina, recorden? El menjador de la pairal oferia en aquells moments un goig resplendent en què els familiars i convidats engolien cassolades de menjars que la mare i les noies havien cuinat a les brases del foc a terra. Entretant, la taula havia suportat el pes d’algun senglar o porquet rostit.

 
Aquestes taules perduraven tant com les famílies masoveres propietàries dels masos, com en el cas del mas Mateu, als vorals de Rojals, a les muntanyes de Prades, que pertanyí a una mateixa família per més de sis generacions.

Alguna vegada aquesta taula gran s’hauria convertit en taula de taverna en haver-ne obert una l’amo de la casa. Llavors la taula es cobria de rodones impreses pels culs de got i de taques de vi dolent i pels naips greixosos. Veure: l’as de copa al costat de la copa de vi; l’as d’oros al costat de les monedes, l’as de bastos per damunt les imprecacions dels jugadors, i finalment l’as d’espases. Ah, amics, l’as d’espases! No tot eren flors i violes a la muntanya. L’as d’espases al costat del ganivet. I quan la malastrugança pujava de to, aquella taula, la pobra taula, la taula dels avis, havia d’aguantar més d’un cop de puny coltellejat amb ràbia, i anant la cosa més amunt caure-hi a sobre el ganivet punxeguts, o pitjor, un cos amorf, víctima de daga de fulla llarga.

Amb tot, aquesta taula de mal auguri ho seria ocasionalment. La resta de taules eren ben tranquil·litzadores, perquè qui les havia fet sabien que no les veurien mai cremar; ni ells, ni els seus fills, ni els nets, ni els besnets, i només sucumbirien quan els seus artesans s’haguessin convertit en pols xuclada per la mare Terra.

Amb aquest pensament, el masover Òscar es va aixecar de la venerable taula per suggerir a la família: a la dona, Constança; als tres fills, Baldiri, Arnau i la Hermínia, a l’avi Jovinià, a l’oncle Gaspar i a la soltera tia Antonia: “Ara cantem plegats la cançó La taverna del Mallol.”
—Què convidarem a Emili Vendrell? —preguntà innocent Hermínia.
—Ho farem en la propera ocasió —li digué Òscar.