Fent tertúlia amb uns amics versats en arts marcials, em posaren en coneixement que l’illa d’Okinawa fou l’origen del karate. Aquesta illa també fou un dels escenaris principals en la coneguda Batalla d’Okinawa, durant la Segona Guerra Mundial l’any 1945, entre Japó i els EUA. Per altra banda sabem de l’existència d’aquesta terra per la unificació de tres regnes ja en el segle XV. No seria fins al segle XVII, quan el Japó decideix envair-la.

Un dels contertulians posava de relleu que els nadius d’aquelles terres havien emprat, a més del karate, altres tècniques de defensa ancestrals: com els pals o les eines del camp, cosa que pel que feia referència a aquests últims útils agrícoles era comú en altres cultures, com podia ser a la nostra antiga Europa i no cal dir a casa nostra. Un cas concret a mencionar seria el que fou la Guerra dels Remences (s. XV), per tal de reivindicar l’abolició dels mals usos que exercia el feudalisme sobre la pagesia.

 
En aquest sentit hem de suposar que no foren tan sols les armes de metall les que es pogueren fer servir per la lluita, sinó també estris per treballar la terra, molts d’ells de fusta, com les forques i els pals, ja que el ferro, perquè no n’hi havia tant, era un material que estava reservat per a la noblesa i als soldats.

 
Un entès en la matèria —dels d’allí presents— esgrimia amb vehemència que l’espardenya de set vetes —calçat tradicional a Catalunya—, a partir de la pèrdua de la Guerra de Successió del 1714 per part dels regnes de la Corona d’Aragó, esdevindria una arma llancívola d’atac i defensa. Cosa que també havia sentit a dir de les espanyes.

Els regnes d’Aragó, València, Mallorca i Principat de Catalunya no tan sols perderen les seves llibertats, drets i constitucions, sinó que també perderen l’ús de portar armes. Només ens cal recordar, pels que ja som grans, que en algunes cases pairals, la ganiveta de tallar pa, restava lligada amb una cadeneta al calaix del pa, per por de que no fos utilitzada com a recurs armamentista.

 
El camí ral solia estar plegat de lladres i bandolers, i tant els bastons com les xurriaques i per què no les espardenyes, es convertien en elements de defensa. Explicaven —els experts en el tema— que el calçat de l’espardenya agafada per les vetes i fer-la brunzir voleiant per sobre el cap podia brindar uns bons cops a l’adversari, com també lligades a les mans.

El que sí que recordo, en la meva infantesa, sentir d’alguna persona gran, quan algun vailet o mossa no es solia comportar bé, aquella solia proferir la següent amenaça:

—Ves en compte que et fumaré un cop d’espardenya!