Senyores i senyors, el Carnaval ja ha arribat a la seva fi a la nostra comarca. He de reconèixer que aquesta celebració a un servidor mai l’ha apassionat, i tot just quan es tornava a legalitzar aquesta festa i era un nen petit, els seus progenitors el van portar a veure el famós Carnaval de Vilanova i la Geltrú. Tot i ser un nen, em vaig quedar impàvid: no em va fer cap mena de gràcia.

 
I és que, senyores i senyors, jo penso que la vida, quan vivim en societat, no pas quan estem sols a casa, és un Carnaval continu per si mateixa; de fet, quan ens aixequem del llit, quan triem què ens posarem de vestimenta, ja triem, de fet, alguna mena de disfressa amb què afrontar el nostre particular Carnaval diari. I és que, no seria el més normal anar despullats pel carrer, i no pas haver de triar una disfressa amb què presentar-nos en societat? I dic això sense ser nudista ni naturista; llavors, si la societat seguís aquest exemple que posava, les coses es posarien ben difícils per a mi, per allò de la vergonya. Però sigui com sigui, continuo dient que el Carnaval no m’agrada; ja està bé veure com la gent xala i es diverteix, però no, no m’hi he apuntat mai; reconec que soc un sonso.

Per altra banda, el Carnaval també té coses ben curioses, i una d’elles és: per què, de manera universal, els homes per a aquesta celebració tenen la passió de disfressar-se de senyores? Abans, el tema era xocant, perquè els homes eren més peluts, no s’afaitaven i la combinació cama peluda-faldilla curta era la pera. Però en fi, deuen ser coses del Carnaval.