“Els bancs ens foten els calés ”, “no feu res per acontentar els clients”, eren les frases preferides que l’Eudald Carbonell dirigia sarcàsticament al seu amic August Pastrana, director de sucursal bancària d’aquell barri. A més, l’hi espetegava cada vegada que arribava al banc a fer alguna operació, fet que es repetia pràcticament un dia rere l’altre.

 En certa ocasió l’staff del banc va posar en marxa una tongada de bolígrafs destinada a l’apaivagament dels clients. Els bolígrafs no eren gran cosa, una mena de cilindrets de colors, primets, de tintes negres o blaves, i en una banda de la part cilíndrica la raó social del banc en lletra petita.
El primer dia que els posaren en circulació, Pastrana, cansat de sentir la mateixa cantarella, esperava l’Eudald per fer-lo callar d’una vegada: “Mira, perquè no diguis que no tenim cap atenció pels bons clients”, li digué afermant amb èmfasi la frase, i li’n donà un parell d’exemplars.

L’Eudald es quedà tan parat que sense dir res se’ls posà a la butxaca i seguí el seu camí. No obstant, al dia següent, havent ja reaccionat de la impressió anterior, al retornar al banc s’encarà amb Pastrana per engaltar-li amb sorna: “No sigui que us hàgiu arruïnat regalant aquestes rucadetes, valdria més que no haguéssiu donat res.” I al dia següent insistí: “Mira el que pensaran els clients dels vostres bolígrafs; pel que a mi respecta ja n’he tirat un a la brossa...”.

 
Pastrana, aguantant el xàfec. “Que pesat és aquest Eudald”, es deia per a si.
La xunga del bolígraf escanyolit arribaria a les altes instàncies del banc per diversos cantons, amb tanta embranzida que immediatament decidiren adquirir uns bolígrafs dignes. Aquest tomb fins i tot es passaren, ja que encarregaren bolígrafs automàtics de marca elegant, amb disseny original, que facilitaven l’escriptura amb comoditat i tenien els colors vius al gust de tot client.

“Ara sí que faré callar el beneit de l’Eudald”, pensava l’August esperant que arribés el malcarat amic.

 
I com era natural, arribà.

El feu asseure a la butaca del seu despatx mentre ell solemnement obria el calaix de la taula per treure’n dos dels nous bolígrafs luxosos i els hi plantificà sota el nas: “Té, a veure què diràs ara del banc...!”.
Carbonell quedà parat i dubtant; barrinava, de sobte se li feu una ombra de rialleta a la boca, i sentencià: “Quin mèrit, donar bolígrafs cars!; amb els nostres diners podeu comprar i donar el que us doni la gana...”.