Us imagineu que, en lloc de Lleó, l’assassinat del president de la Diputació s’hagués produït a Catalunya? A hores d’ara, els diaris i mitjans de comunicació anirien plens d’improperis contra el «nacionalisme disgregador» que enrareix el «clima de crispació» de la societat catalana. Són molts a les Espanyes els que creuen que aquí anem a bufetades.

Per una simple bufetada a Pere Navarro (que encara està per demostrar), ja es va muntar un tinglado increïble, amb implicacions contra el nacionalisme. En definitiva, com li va dir un capellà bromista a Sebastià Alzamora, «és normal que en una primera comunió es reparteixin hòsties»... Però ¿us imagineu què hauria passat si hi hagués hagut un assassinat?

Bromes a part, per a molts partits polítics la importància dels fets està en funció del rèdit polític que en poden treure. Per fer valer les pròpies tesis, no hi ha impediments ètics. N’hi ha prou de magnificar un fet —encara que en ell mateix sigui insignificant— i inflar-lo com un globus. Per això, es callen uns fets i se n’exageren d’altres. Sembla que la tàctica funciona, perquè en moltes regions d’Espanya estan convençuts que aquí hi ha un enfrontament proper a la guerra civil. El mateix ministre Garcia Margallo no es va estar de comparar la situació de Catalunya amb la d’Ucraïna. Aquestes són les informacions que arriben a la majoria de la població. Ja Goebbels deia que una mentida repetida mil vegades finalment és acceptada com a veritat.

I aquí estem: entre el bombardeig procedent de l’interior per desqualificar el dret a decidir i la minsa oposició que hi por fer el govern de Catalunya, que s’afanya per anar desmentint notícies falses cada vegada que es produeixen.

A més, en el cas de la presidenta de la Diputació lleonesa, pocs mitjans han fet referència a la peculiar manera de ser d’aquesta individua. No cal desitjar la mort de ningú, però és molt significatiu que hagi de ser a causa del seu assassinat que surti a la llum el fet que ostentava dotze càrrecs públics (la «doce sueldos», li deien els del seu mateix partit) i que no s’estava d’utilitzar el finançament públic per als seus negocis privats. No és precisament gaire exemplar que, en plena crisi, qui hauria de donar mostres d’austeritat es desplaci arreu amb cotxe oficial (també per als viatges de negocis) i, a més, cobri dietes. Però no es pot dir. És que a un mort se li ha de perdonar tot? Sembla que sí i que, en comptes de donar a conèixer les seves actuacions fraudulentes, se la presenti només com una víctima.

Insisteixo en el fet d’afirmar que ningú mereix la mort pels seus actes, per abominables que siguin. Per això, sóc totalment contrari a la pena de mort. Però una altra cosa és que es vulguin tapar les vergonyes, com acostumen a fer els partits quan són sorpresos in fraganti en un delicte.

Els resultats són a la vista. Començant des de dalt, des del mateix rei i la seva família, i seguint pels polítics —especialment del PP—, molts han estat imputats per casos de corrupció. Quants han dimitit? Quants aniran a la presó? És normal la indiferència de la societat —que paga els interessos de quatre lladres— sobre l’eficàcia de la justícia. En definitiva, com deia un altre bromista «si ens han de prendre la cartera, millor que siguin lladres catalans»... Ai, Déu, meu! I ara es barallen  pels escons d’Europa.