Segons els evangelis, Josep (en arameu Yosef bar Yaqob) era el pare adoptiu de Jesús. Malgrat ser el marit de la Mare de Déu i conegut com a pare de Jesús, sant Josep és poc esmentat a la Bíblia i la seva vida i mort continuen sent un misteri.

Josep de Natzaret és el patró de l’Església universal, també de les famílies, dels pares, les dones embarassades, dels viatgers, els immigrants, els artesans i els treballadors. Té dues festes al calendari en honor seu (el Dia del Pare, 19 de març, i el Dia del Treballador, 1 de maig), així com desenes de llocs sagrats i ciutats de tot el món porten el seu nom.

 
Hi ha pocs documents i registres històrics que parlin de sant Josep. Les principals fonts es troben al Nou Testament, però hi apareix poc; en canvi sí que ho fa en alguns fragments dels evangelis apòcrifs, concretament en el Protoevangeli de Jaume, en el Pseudo-Mateu o en la Història de Josep el fuster. També pot ser que com sia els textos religiosos han estat reinterpretats al llarg de la història, aleshores cal veure’ls no com un relat històric sinó com a interpretació religiosa.

 
L’Evangeli de Mateu cita Josep com a fill de Jacob, per tant, la seva casta descendia del rei David. També fa referència que Josep estava al càrrec de la família del seu germà Clopas. Segons algunes interpretacions de la història bíblica, Josep havia estat casat amb la seva cunyada Maria de Clopas quan el seu germà Clopas va morir sense descendència. Altres fonts no li assignen aquesta paternitat, però sí que el fan fer-se càrrec dels sis fills del seu germà Clopas a la seva mort, per tant la convivència de Josep amb Maria va ser posterior a l’Anunciació.

 
Segons la versió apòcrifa, Josep va néixer l’any 90 aC a Betlem. Existeixen diverses interpretacions sobre la identitat de Josep, ja que en la genealogia feta per Mateu hi diu que era fill de Jacob, i en la de Lluc, d’Helí, però ambdues coincideixen a assenyalar Josep com a descendent del rei David. Amb tot, les úniques dades clares que totes les fonts mencionen sobre la seva persona són que era fuster i un ferm creient en Déu, i que la seva missió era de protegir Maria i cuidar el seu fill des del mateix moment en què se li encomana. Per aquest motiu és també el patró de la fe confiada.

 
Després del naixement del fill Jesús, va protegir la seva família emigrant a Egipte quan el rei Herodes volia matar el seu fill. De fet, ell el feu gran i l’inicià en els principals ritus hebreus.

 
Els textos apòcrifs també diuen que Josep era un home ancià quan va néixer Jesús, que havia enviduat i a qui li va ser lliurada Maria per protegir-la. No obstant l’Església, per part seva, ha desmentit aquest fet i planteja el matrimoni de tots dos com una decisió mútua i la virginitat de Maria considerada com a conseqüència del respecte que Josep professava per Maria.
L’últim esment que les escriptures fan de Josep és a l’Evangeli de Lluc (Lc 2,41-52), quan la família fa la seva peregrinació a Jerusalem i un jove Jesús de dotze anys es perd durant tres dies: “Fill, per què ens has fet això?; mira, el teu pare i jo, angoixats, et buscàvem”, diu una espantada Maria al trobar al seu fill en el temple, i aquí s’acaba tot el que sabem del fuster de Natzaret. Aleshores, sembla que Josep moriria quan Jesús rondava els vint anys, abans que comencés la seva vida pública (de fet, a “Les noces de Canà” ja no se’l cita).

 
El textos apòcrifs segueixen dient que el fet del temple hauria passat a l’any 18 dC, amb un Josep de més de cent anys d’edat, però en la versió oficial de l’Església hauria ocorregut als seus seixanta anys (més lògic).
Sembla que celebració de la seva festa de Sant Josep va ser adoptada pels franciscans el 19 de març de l’any 1399. A l’inici del segle XV va estar molt promocionada pels conservadors catòlics flamencs, els quals van proposar, en el Concili de Constança, que Josep fos elevat a un rang similar al dels apòstols, però no fou acceptat, fins l’any 1479 es va incorporar la festa de Sant Josep al breviari catòlic.

 
A partir del segle XVII, va esdevenir una festa molt popular a Catalunya. Al caure dins la Quaresma, se li va donar l’honor al dia 19 de març de poder trencar el dejuni aquell dia, que es va convertir amb el pas del temps en el dia que es feia i es menjava la crema cremada. El 19 de març, per tant, ha estat històricament dedicat a la seva figura. A Catalunya, durant el segle XIX i meitat del XX, el nom Josep es va posar a infinitat de nadons. Ja ho plasmava aquell xocant refrany: “De Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases”. Al País Valencià la nit del dia de Sant Josep és destinada plenament al sant convertint-la en la nit de la cremà de les Falles.
El primer títol que es va utilitzar per honrar-lo va ser Nutritor Domini (guardià del Senyor).