Camins rurals solen ser aquells camins que es troben en l’espai natural i agrícola, que antigament i encara ara relacionen masos, masies, camps, boscos... Algunes d’aquestes comunicacions sobreviuen mentre sigui una connexió necessària. D’altres s’han perdut.

Castellterçol i Castellcir, amb prou història per explicar, són dos pobles veïns de l’actual comarca del Moianès, que es comuniquen per una carretera local i regenten unes alçades sobre el nivell del mar d’uns set-cents metres, conformats sobre unes de les zones més elevades de l’Altiplà Central.

Són de clima mediterrani: fred a l’hivern i, a l’estiu, més aviat càlid, tot i que a les nits fresqueja. La pluja, entre sis-cents i set-cents litres anuals, rega la comarca. Això fa que hi hagi una vegetació variada de pi roig, pinassa, roure martinenc i fins i tot podem parlar d’una fageda d’uns vint arbres, que compateix amb altres dos termes situats a la veïna comarca d’Osona.

No cal dir que, dins d’aquesta massa forestal, s’hi barreja el sector agrícola de camps de cereals, farratges i prats, per al bestiar, amb una xarxa de camins i pistes prou extensa. Els boscos, els que no estan a la plana, nodreixen uns serrats de poca alçada, conformant tot plegat una visió complaent del paisatge.

 
El camí rural és una de les moltes oportunitats per descobrir la contrada; si bé n’hi ha d’altres, aquesta és el més popular. Està pensat per a vianants i ciclistes, i té sortida a Castellterçol en direcció a Castellcir. És un camí amb molta requesta; d’anada i tornada. Gent de totes les edats hi va a caminar. La distància sol ser de 3,9 km. i cadascú s’ho combina segons les seves possibilitats físiques. Val a dir que també hi he vist mares amb cotxet o bé amb mainada de certa edat amb possibilitat de caminar aquest trajecte.
El terra del camí segueix més o menys la línia de la carretera, els accessos de diverses cases de pagès. És un terreny pensat i tractat per caminaires i ciclisme de muntanya; està ben cuidat, sense accedir-se, per a no espatllar l’espai natural que hi ha.

 
La seva alçària permet, en alguns trams del camí, albirar l’horitzó. Aquell panorama agrícola forestal, amb el seus relleus tan nostrats, on la vila de Moià, constituïda capital des de 2015, s’albira al fons de la plana, mig enfilada en un serrat, senyorejant la contrada. I ja extremant la vista cap al cantó de ponent, molt a la llunyania, les crestes dels Pirineus treuen el nas.