Senyores i senyors, estem en un món que està patint una cosa que ja va començar quan va sortir el cafè soluble, o la xocolata també soluble, el nom dels quals m’estalviaré de pronunciar perquè se suposa que tots plegats ja sabem de què parlem. Ja llavors, a aquests dos productes, en lloc de solubles se’ls va conèixer com a instantanis, d’instant; un terme que una coneguda marca de sopes es va encarregar que quedés ben arrelat a la societat, ja que també era i és una sopa soluble però que porta el nom d’instant en lloc de soluble. Tampoc no falten les pegues anomenats instantanis, i així podríem anar sumant.

Estem en un món molt líquid, en què les coses arriben molt ràpidament i pràcticament ningú té capacitat per pair-les. Només hem de veure com les comunicacions ens arriben a l’acte; lluny queda aquell romanticisme de la carta i l’espera, que es feia il·lusionant, i potser passaven setmanes o mesos perquè arribés la missiva o inclús no arribava mai. Ara ens posem tots nerviosos quan enviem un missatge, a veure quan el llegiran i quan tardaran a contestar. Fins i tot les relacions personals han de ser de “m’agrades” i en una hora quedar a tal o tal lloc; per no parlar del menjar, que ha de ser “ràpid” i ens l’ha de portar algunes vegades un pobre desgraciat al qual la bicicleta ja no li dona més de si i porta menjar amunt i avall per pura xavalla.

La paciència, doncs, queda clar que és un bé escàs en aquesta vall de llàgrimes, igual que la perseverança, l’espera reposada perquè les coses donin els seus fruits o, senyores i senyores, potser cal admetre que allò que volem tan ràpid no és possible que ens arribi.