El febrer del 1999 es publicava un reportatge titulat “Palau Ferré i la cultura”, en el qual s’oferia una mirada panoràmica al voltant dels vincles del pintor cubista amb el món literari. El reportatge coincidia amb la sortida d’un nou número dels prestigiosos Cuadernos para la Investigación de la Literatura Hispánica, la portada del qual era il·lustrada per un excepcional arlequí de cromatisme intens pintat per l’artista. Aquella era la tercera ocasió que quadres del pintor cubista acolorien la portada dels volums acadèmics del Seminari universitari Menéndez Pelayo, com abans havien fet dues de les seves característiques reflexives figures femenines d’ulls ametllats.

La de les portades literàries dels volums editats pel professor Amancio Labandeira, de la Universitat Complutense, era només un dels molts enllaços que el pintor, escultor i ceramista Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000) havia tingut al llarg de la seva vida amb l’apassionant món de les lletres, que l’havia connectat amb dinamitzadors culturals, editors, periodistes, escriptors i poetes.

  De fet, ja als inicis de la seva carrera artística, l’any 1955 el pintor cubista Palau Ferré il·lustrava la portada del segon volum d’Els Autors de l’Ocell de Paper, publicació singular on s’incloïen textos destacats de l’assagista valencià Joan Fuster, l’escriptor i periodista Josep Maria Espinàs i el poeta menorquí instal·lat a Perpinyà Gumersind Gomila. La de l’Ocell de Paper era una col·lecció de llibres que pretenien enfortir i difondre el panorama literari català en aquells primers compassos de la represa cultural i que exemplifica bé la interrelació constant entre el món de les lletres i de l’art.

Cal pensar que en aquells anys cinquanta, Palau Ferré era un dels noms emergents de l’art català de la nova generació: havia enllestit els seus estudis a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, duia a terme les seves primeres exposicions a Barcelona i els seus quadres ja eren elogiats pels diaris i revistes de l’època, que destacaven tant les formes com l’interès cromàtic de les seves composicions cubistes. Aviat, a més, Palau Ferré seria becat pel govern francès per ampliar la seva formació a París, anys intensos a la ciutat del Sena que van conformar la seva trajectòria artística i personal, tot projectant internacionalment les seves teles vigoroses. 

Qui també coneixia bé la capital francesa, per haver-hi viscut anys d’exili, era el polític Antoni Andreu i Abelló, a qui Palau Ferré va dedicar —a més d’un elegant retrat a l’oli— uns dels pocs versos escrits que coneixem de l’artista: “Sílex, apàtrida que / el ferro et desterrà. / Inconscient argonauta, / que sens nord lluites, / perdut, en el fosc periple. / No temis”.

 Més enllà d’algunes incursions literàries del pintor cubista, com la dels emotius versos creats per a Andreu Abelló, el cert és que el vincle més permanent de Palau Ferré amb l’àmbit literari té lloc a través de la seva amistat amb Jaume Ferran, poeta lleidatà instal·lat als Estats Units des de finals de la dècada dels cinquanta.

  Així, als anys seixanta i setanta, l’escriptor i professor de Cervera confecciona alguns articles i pròlegs significatius per a la carrera de l’artista, i l’agost de 1967 també Jaume Ferran rememora la coneixença amb Palau Ferré que havia tingut lloc una dècada enrere en una exposició del pintor a l’Ateneo de Madrid. D’aquests records de joventut en sorgiria “Maties, el pintor”, un poema excepcional que va restar inèdit durant més de cinquanta anys.

Així, en paraules de Hindemith, és a dir, amb estricta correspondència de música i color, el poeta Jaume Ferran rememorava en la seva construcció poètica —que enguany s’ha exposat al Museu de Cervera i al Museu d’Història de Cambrils— com un estiu, a la tornada d’algun viatge ultramarí, va anar a trobar el pintor al bressol del seu món, a la Conca de Barberà, on sabia que l’artista tenia el seu estudi, en un jardí de càntirs pintats, que donaven fe de la seva presència: “Vaig preguntar per casa teva, / però vaig saber de sobte / que a Montblanc tota casa era casa teva”, detallava Jaume Ferran.

  Així, amb lúcida voluntat d’homenatge, les línies del poeta de la Segarra arrelat a Syracuse tenien la secreta harmonia que ordenava els colors dels quadres de Palau Ferré, a qui ell anomenava, des de la seva coneixença, “Maties, el pintor”, com el títol de la destacada òpera centreeuropea.