Ha passat la festivitat de Sant Josep, el 19 de març, un any més, una festa que encara s’acostuma a celebrar —malgrat hagi perdut vigència— dins els àmbits familiars de tradició i, no cal dir, en el món cristià o en algunes poblacions que el tenen com a patró. O com també podrien ser les tradicionals falles de València. El papa Francesc, en la carta apostòlica Patris corde (amb cor de pare) ens recordava, al 2021, el 150è aniversari de la declaració de sant Josep com a patró de l’Església Universal.

Sant Josep ha estat des de sempre una festa molt arrelada, com assenyala la tradició arreu i, no cal dir, a casa nostra. Aquesta festa marca la transició de l’hivern cap a la primavera. En aquesta època a la plana ja se sembren les patates primerenques.

El nom de Josep era molt corrent abans, no tan sols a casa nostra, sinó a altres indrets del món. Els entesos ens diuen que la influència de la Bíblia en seria la causa, tant en el món cristià com també en el món jueu, “Yosef”, o a l’àrab, “Yusuf”.

A Catalunya ja de temps reculat s’acostumava a posar el nom de Josep al primogènit de la família i així, successivament, fins arribar als nostres dies. A tall d’exemple —que no és l’únic cas— a casa dels meus avis paterns, a la llinda de la porta d’entrada hi ha gravada la següent inscripció: “JOSEP CAMPAS”. Cal tenir en compte que, al bell mig del nom i cognom, hi ha gravada una creu del temple envoltada amb un cercle i sostinguda amb un peu de canelobre. I a sota, amb números grans hi ha la data: 1703. I és que en aquelles èpoques l’aspecte religiós estava inserit dins la societat i, no cal dir, la devoció a sant Josep.

Analitzant documentació parroquial, tant de baptismes, casaments o defuncions, el nom de Josep hi és constant, sobretot pel que fa als hereus. Aquest seria el cas del pare del meu pare, que es deia Josep, i el seu fill gran també, com també al fill primogènit d’aquest seguiria el net i el besnet.

L’amistat em va portar a conèixer uns amics, en què el matrimoni gran de la casa, casualment, el pare es deia Josep i la mare Josefina. Dels dos fills que tenien, un es deia Josep i l’altre Joan. En Josep es va casar amb una Josefina, i per no confondre-la amb la sogre, li deien Fina. De variacions d’aquest nom en la nostra llengua n’hi ha a l’alçada d’un campanar. Pels xicots el nom de Josep deriva cap a Jep, Pep, Pepet, Pitu, de Pepitu; aquest dos últims són derivats del castellà. En les noies trobem les següents variants: Josepa, Pepa, Pepeta, Josefina, Fina o també, derivat del castellà, Pepita. La vocal última, en aquest cas, és neutra.

El refranyer popular ens descriu el costum català de posar el nom de Josep i altres noms amb aquesta dita de “De Joans, Joseps i ases n’hi ha per totes les cases”. La relació que fa amb els ases, era degut que, en un temps passat, aquest animal era molt freqüent a moltes cases.