Per què explicar l’origen del porró si tots sabem que era un recipient de vidre de coll llarg i panxa ampla, amb un forat a la punta del coll o broc per beure al galet el líquid que contenia, (sempre vi i modernament de vegades el cava). Es caracteritza per tenir dos brocs, el més llarg, normalment estirat, en alguns casos també corbat. El broc per on raja el vi, sempre recte.

El porró ha de ser un invent català per força, ja que assumeix diverses virtuts pròpies del nostre tarannà: la de l’estalvi, ja que evita embrutar gots, que després s’han de rentar; no tacava les tovalles perquè la persona destra en manipular-lo evitava que li regalimés pels costats de la boca al tallar el rajolí fent un gest sec a l’hora d’apartar-lo; també perquè era un flascó ràpid per passar de mà a mà i, ull viu, per l’esperit català que xerricant s’estalviava més líquid que no bevent en un got. En alguns casos se’ls ha vist embolicats en sirga de sac per evitar el regalim del final en beure.

Tot i que antigament se’l denominava meitadella, sembla que l’origen del porró ve del llatí porrum, al tenir una certa semblança amb l’all porro. En els inicis del porró es feren de terrissa, però ben aviat s’adaptaren al vidre. Normalment son de vidre blanc, però també n’hi ha de colors verd i groguenc. Normalment són llisos, però amb el pas del temps la creativitat de l’artesà o del bufador de la pasta de vidre n’ha fet objectes de veritable ,artesania amb reblons, sanefes, repujats i vorals.

Del porró ja en va parlar a l’edat mitjana en Jaume Roig, i més modernament hi ha referències de mitjans del segle XVII en escrits de cronistes de Barcelona.

Que el porro seria un estri ben important ho defineix el refranyer amb moltes cites que com aquestes: “Si aixeques massa el porró potser aniràs de cantó”; “A un porró sense vi digues-li vidre”; “A l’encostipat, porró de vi colmat”, i finalment dues que ens han fet molta gracia al pensar que s’haurien creat després d’haver fet les paus els dos contendents de les guerres carlistes: “Amb porro carlí és més bo el vi” i “Amb porró liberal fa més bé que mal”. De porrons n’hi ha de denominació, moltes classes, si bé tots venen del mateix, només canvien certes peculiaritats. Al museu del Casal d’Alella, possiblement el lloc on hi ha més variada quantitat de porrons, se’n poden veure de tota mena. A més dels típics porrons populars catalans, s’hi fan presents els de vidre bufat, el porró de broc llarg de dos pams, porrons dels segles XVII i XVIII i originals: el porró setrill, que és separat en dues parts per una làmina de vidre i conté dos brocs per a l’oli i el vinagre; altres són un porró de taverna, que tenia el cul bufat cap a l’interior, segurament partint de la pretensió del taverner de donar als clients aquests tipus de porrons, que a la fi eren mitjos porrons de vi. També s’hi veu el porró garber, que venia a ser una mena de càntir de vidre de broc ample a l’hora d’omplir-lo, i l’altre de petitet, corbadet, com el fal·luset del Manneken Pis, segurament perquè no hi entressin els insectes els dies de la sega i el batre. Ara, el més original al nostre criteri és el porró de tres brocs, un de llarg en una banda i dos més petits a l’altra, del qual, per més que preguntéssim, ningú ens en va poder explicar la utilitat pràctica. Finalment hi ha una varietat de porrons moderns de formes extravagants en què preval més l’originalitat creativa del porroner que la seva tradicional forma.