Quan aquell matí vam arribar a la plana de Vic, no podíem imaginar-nos que poc més d’un mes després el món hauria canviat per complet. Era el 3 de febrer del 2020 i, tot i el retard habitual del comboi ferroviari de la R3, vam poder arribar puntuals a la nostra cita amb la Pilarín. Allà, amb un cafè servit en unes tasses serigrafiades amb dibuixos fets per ella, i amb uns “macarons” que ens van traslladar momentàniament als Camps Elisis de París, vam endinsar-nos en una conversa amable, a través de la qual copsaríem en primera persona la bonhomia que sempre desprèn l’àvia de Catalunya.

Emulant el periodista Albert Om —un altre osonenc il·lustre— al seu recordat programa El convidat, en el qual l’any 2011 va conviure amb la il·lustradora, vam arribar al menjador de ca la Pilarín, on vam gaudir del conjunt de motius dibuixats que omplen les parets, el sostre o la llar de foc de l’estança i que també ens evidencien, és clar, la seva passió pel país, la llengua i la cultura catalanes. Aquella és una casa de dibuixos animats on, pertot, s’hi troben elements acolorits que et fan despertar un somriure i et transporten dins d’un imaginari que ja portem incorporats des de petits, d’ençà que apreníem a llegir a través de les aventures quotidianes del Pau i la Laia, i la seva lletra lligada plena de dolçor.

Després d’esmorzar vam fer el pas cap al seu estudi, situat davant per davant de la llar, tot travessant el jardí i contemplant la considerable extensió de la finca, tal com si es tractés d’un paisatge garrotxí de Joaquim Vayreda, membre de l’Escola d’Olot i que, per cert, era besavi de la Pilarín. De grans finestrals lluminosos, l’estudi concentra una quantitat inimaginable de creacions plasmades en tots els formats i grandàries possibles. Quin gaudi per a la vista!

La conversa va anar apropant-nos cap a la Petita Història de Maties Palau Ferré, amb la qual l’editorial Mediterrània projectava la vida del nostre pintor insígnia en un conte adreçat a tots els públics escrit per la Rosa de les Neus Marco-Palau. Al llarg de les seves pàgines, la Pilarín —nom amb el qual tothom coneix Pilarín Bayés i de Luna (Vic, 1941)—s’inspirà en les pintures de l’artista i els paisatges de la Conca de Barberà per captivar el lector amb tots els detalls inimaginables. Així, només mirant les cobertes del conte als aparadors de les llibreries, sobre el Pont Vell majestuós del riu Francolí ja hi trobem sant Jordi, la princesa i el drac, arlequins, gerros de ceràmica i noies amb gladiols, síndries i sardanes. I també hi trobem l’església de Santa Maria, i les torres medievals de les muralles, on veiem figures al·legòriques i pacífics coloms voleiant.

  A través d’aquesta popular col·lecció de les petites històries, així com d’altres edicions, capçaleres i projectes sorgits dels més de seixanta anys de trajectòria, la Pilarín ha apropat d’una manera amena, divulgativa i plena de color biografies molt especials per a la història del nostre país: científics, polítics, músics, escriptors o artistes. Encara recordo la retrospectiva que se li va dedicar l’any 2012 a Barcelona i, més recentment, la llarga entrevista que el 2019 va fer-li Josep Puigbó al programa (S)avis del Canal 33 i que es pot recuperar al TV3 a la Carta.

Així, si pocs dies enrere TV3 celebrava els vuitanta anys de la ninotaire amb l’emissió de La Pilarín, un documental al voltant de la seva figura —amb preestrena, és clar, a l’Atlàntida de Vic—, aquest diumenge 1 de maig la il·lustradora serà a la Vila Ducal per rebre l’espasa d’honor que l’Associació Medieval li lliurarà en el marc de la 35a Setmana Medieval, que, malgrat la pluja, aquests dies ha tornat a omplir els carrers i les places de Montblanc.

  Per molts anys, Pilarín!