L’antiga Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Una caixa que semblava d’autèntic esperit català, una caixa entranyable i propera, una caixa familiar amb tracte de casa i amb atenció personalitzada, una entitat que reverteix part dels seus beneficis a projectes socials i per a la tercera edat, encara que aquesta edat no sàpiga acabar de funcionar “un caixer” i tot el que pot fer. Cert és també que el personal amablement t’ajuda i soluciona els entrebancs bancaris i burocràtics. Fins aquí anem tirant, però quan tens de demanar “cita prèvia”, la cosa es complica molt, primer perquè a les oficines són quatre gats plens de feina i no poden atendre totes les trucades, i la solució es que deixis nom i telèfon i “que ja et trucaran ells”; rara avis, tu tens una persona, un “gestor” que en teoria és el que té d’atendre’t, però està carregat de feina, i no truca. Després vas a trepitjar l’“store” de l’oficina de torn per solucionar el teu problema i l’encarregat pregunta: “Que té cita?”. Encara que algú la tingui la resta de personal ens mirem a la cara i per ordre d’arribades et van fent passar a la sala amb cadires i tauletes de disseny, el terra de moqueta i un pobre “pària” intenta posar ordre a la cua que s’ha fet; també a les demandes dels clients, que tenen allí els seus diners i estalvis, esperant que s’acabi tanta apatia de La Caixa. Cal preguntar-se: el seu temps és més valuós que el nostre? Té més valor després de confiar jubilacions i empreses a la seva empresa? Penso que no, i és denigrant fer tantes i tantes hores de cua, ja que una mica més de solidaritat amb els clients no representaria tant en els resultats anyals després d’haver guanyat en l’últim exercici més de cinc mil milions d’euros (5.000.000.000), segons els seus balanços És una opinió.

  Aquest exemple val per a tots els bancs d’avui dia; tots fan més o menys el mateix.