Era l’estiu del 2013, pocs mesos abans de l’inici del conflicte bèl·lic a Donetsk i Lugansk, que va tenir lloc a inicis del 2014. Aquell dia ens embarcàvem a l’avió que ens portaria des de l’aeroport de Lübeck, al nord d’Alemanya, en direcció a Kíev —Kíiv, en la terminologia pròpia—, la capital d’Ucraïna. Després d’un parell d’anys estudiant al país germànic, a Hamburg i a Bremen, i mesos previs a l’anada cap a Frankfurt, tot passant per Berlín, Leipzig o Bonn, havíem decidit dedicar aquell estiu a explorar les zones situades més a l’est del que tradicionalment s’ha considerat el continent europeu. Era un viatge de turisme però també per descobrir històries personals i col·lectives, de converses, visites i coneixences. I és així com vam endinsar-nos en un territori que pocs mesos després —i, avui, amb més intensitat— va passar a trobar-se a primera línia informativa.

  Vam visitar Kíiv, una ciutat eslava on es percebia la voluntat d’engegar un procés de modernització i europeïtzació, que cristal·litzaria poc després en la revolució del Maidan, que tindria l’inici aquell 21 de novembre, tal com una dècada enrere havia suposat la revolució Taronja. Allí, algunes avingudes principals i la cèntrica plaça de la Independència s’obrien alegrement a la ciutadania, alguns diumenges. Ens trobàvem amb músics, pallassos i persones ballant, una barreja d’espectacle i civisme que hauria estat l’enveja de qualsevol altra ciutat europea.

  El passeig vora el Dniéper, un dels rius més llargs del continent, i el funicular centenari que connecta el barri comercial Podil amb el centre històric i la catedral de Sant Miquel eren uns llocs plens d’encant que ens van oferir l’oportunitat de recórrer la història i el patrimoni de la ciutat. Allà podíem saludar l’estàtua de l’autor de la cèlebre novel·la El Mestre i Margarida, el literat Mikhaïl Bulgàkov, originari de Kíiv, als llibres del qual es complementava la fantasia amb la realitat del primer terç del segle XX.

  Continuant el passeig, l’esplendor i la pulcritud de l’arquitectura de les esglésies ortodoxes sorprenia a qualsevol amant de la història de l’art, que a més de la bona conservació eren un regal cromàtic per a la vista: temples blau cel, rosa, grocs, taronges, amb cúpules blanques, vidriades, a la vora de rius o llacs, com també les coves monestir de Pechersk Lavra.

  Després de la immersió a la capital, vam pujar en un tren que ens portaria cap a l’est, a Donetsk, la primera ciutat del Donbass, a la zona més oriental del país, i que els apassionats de l’esport situaven al mapa a partir del seu equip de futbol masculí, que ha participat en diverses competicions continentals.

  Ucraïna no deixava de sorprendre’ns, ja que prop de Donetsk hi havia infraestructures tan inesperades i costoses com un gran aquàrium que permetia el bany amb dofins, destinat al públic en general. Els colors de la bandera, groga dels camps i blava del cel, es podien veure a qualsevol lloc. També, vam constatar com el vincle amb la ruralitat i l’essència traspuava arreu: Així, vam visitar una amplíssima zona rural on es concentraven representacions a mida real de cases històriques i típiques d’arreu d’Ucraïna, des de masies a molins, alqueries i carros, animals i representacions teatrals.

En una altra de les poblacions del viatge, Hórlivka, hi havia un centre miner, una ciutat diligentment perforada per sota, plena de túnels i carbó, a punt per a la seva exportació. Als restaurants, als mercats i als autobusos no s’hi veia cap turista. Una ciutat mitjana, típica, i un bon lloc per degustar les delicioses i nutritives sopes vermelles borsch, amb remolatxa i col, patata i pastanaga, on s’afegeix una cullerada de nata agra. O els varenyky o pierogi, un plat de mandonguilles petites i rodonetes recobertes de massa: amb un farciment de col, patates o carn.

D’aquell viatge a Kíiv i al Donbass, de l’estiu del 2013, aviat en farà deu anys. Hi vaig trobar arreu persones obertes, amb un optimisme encomanadís, i que somiaven un país encara més modern. Ara, malauradament, les circumstàncies són totes unes altres. Esperem que la pau arribi aviat, i l’esperit de lluita, superació i resiliència de la població acompanyin el necessari i urgent suport internacional per acabar el conflicte.