Aquella nit fou una “festa major” de trons i llampecs, aigua i vent enverinat de ponent. No va durar gaire, però un espectacle, veure caure aigua a doll des d’un cel negre i engrescat, veure regalimant per les teulades degotalls generosos del  “Líquid vital”, no fa patir set als de la terra, i com diuen: que hi hagi aigua que de vi ja en venen. Avui de bon matí ha nascut un dia força clar, i si miraves a la serra, veies que dins el barrancs obacs sortia la boira a buscar el cel, que amb la humitat i la calor de la terra bullia fent sortir aquells núvols enganxats als pins, blancs com glops de llet i desfilats com cotó fluix, els quals, pendents de la força del sol, desapareixen com els somnis al despertar i mirar-te al mirall.

Al caminar per aquella ombra, senties la flaire fresca de renyina nova, com la sang que acaba de sortir de les venes, i t’omples el pit de l’aire net i perfumat que porten aquests matins.