Jugar a “nyaus” és una expressió del Diccionari català-valencià-balear que vol dir discutir amb certa efervescència sense posar-se mai d’acord, sense baralles ni violència, com el joc dels disbarats, quan dos no s’entenen perquè un parla d’una cosa i l’altre d’una altra. O bé algú decideix anar-hi, i l’altre ja ha marxat de tant esperar.

  Aquesta expressió de “nyaus” l’havia sentida i utilitzada d’infant. En algunes situacions, quan no sabíem massa què fer, solíem dir: –Per què no juguem a “nyaus”? 

Jugar a “nyaus” volia dir que es tractava de jugar sense tenir res en efectiu a fer. El joc se sovintejava, canviant d’objectiu de manera contínua, perquè en aquell moment no es tenia clar com s’havia d’actuar, amb una finalitat que no estava concretada. Esdevenia una situació indefinida, portada per la inèrcia més que per la claredat d’idees, d’una mainada avorrida que no acabava de decidir res.

Es diu que “nyaus” és l’onomatopeia del lladruc d’un gos, que vol cridar però no sol arribar enlloc. Recordo que, en el passeig del meu poble, els afeccionats al futbol feien taula rodona —els caps de setmana— sobre el tema del futbol. Eren les úniques discussions abrandades de caràcter popular i col·loquial que la dictadura permetia, i s’explicitaven en ple carrer. Com que no alteraven l’ordre institucional, les autoritats competents del poble no deien res. Mentre es parlava de la pilota no es parlava de res més, però els que passaven per allí a la vora, no deixaven d’exclamar que allò era un joc de “nyaus”, perquè es cridava molt per no arribar enlloc.

Seria com dir que “brams d’ase no arriben mai al cel”, és a dir, no fer cas de les paraules maldestres, que no tenen ni solta ni volta, faltades de bones maneres de raó o judici; amb una paraula: que no tenen sentit. De vegades el camp de la política s’ha pogut percebre, tant a nivell internacional com en alguna sessió del Congrés o del Parlament, que era semblant a un joc de “nyaus”.

  Fa temps que en política estatal es va feixuc de temes que no avancen: la famosa taula de diàleg entre el govern de l’Estat i la Generalitat de Catalunya governada pels sobiranistes; el cas de l’afer Catalangate; l’ensenyament del català a les escoles, que fa temps que en surt malparat; pensions, sanitat, canvi climàtic, el camp, atur, atur juvenil, residències, el cost de la vida... com a conseqüències de la guerra a Ucraïna, gràcies a la invasió de Rússia. I per acabar-ho d’adobar, el tema del Sàhara Occidental, mal resolt pel govern d’Espanya.

Això que acabem de dir, de tant garbuix de temari farcit de dificultats del que hi pot haver i no sabem, també —com deia un avi— no deixa de ser un joc de “nyaus”.