Com que tothom pot espiar a tothom, i a mi m’agrada espiar-me a mi mateix, he decidit en aquest article deixar anar coses que tinc al meu disc dur.

Estic passejant per l’últim tram de la meva vida, sense angoixes aparents i sense quasi creure, com ja tinc escrit: ni en Déu ni en Pàtria ni Rei, o sigui que els carlistes no tindrien més remei que afusellar-me.
Déu:

Vaig intentar ser catòlic practicant i vaig anar aguantant fins als meus vint-i-escaig anys. Feia temps que parlava i discutia amb capellans i frares i el meu argument era que si un pecat mortal, dels molts que deien que eren mortals, et pot portar a l’infern per a tota una eternitat, això no pot ser. Perquè eternitat, segons explicaven les monges a pàrvuls, era això: “si una formiga donés voltes al món fins a l’extrem d’arribar amb el seu rossec a desgastar i acabar amb la Terra, això encara no seria l’eternitat”.

Doncs, el frare en qüestió, un bon jan de Poblet ja traspassat, em va dir que si pensava així, no em podia donar l’absolució per falta de propòsit d’esmena. Mira, el mateix que ens ha passat l’1 d’Octubre amb l’estat espanyol.

Es veu que a les grans democràcies i religions consolidades no els va, això de “ho tornarem a fer.” Vaig deixar-ho córrer i no vaig anar a creure en una altra de les tres-centes religions que diuen que hi ha el món perquè podria ser que no fossin veritat, perquè potser Déu no va crear l’home, potser va ser al revés: l’home és el que va crear Déu, per necessitat, poder, negoci o convicció... Recordeu allò de les verges trobades!

Pàtria:

També, després de creure i defensar lleis i raons, quaranta anys fent d’advocat, em vaig pensar que després de més de vint anys de pujolisme —soc un dels fundadors de Convergència a Tarragona, i mai he sigut polític—, amb la reforma autonomista del 2010 per majoria al Parlament i ratificada al Congrés d’Espanya, les coses estaven mínimament encarrilades.

Però si el legislatiu i l’executiu van fer figa, el judicial, i a nivell de Tribunal Constitucional, ho va esmenar.

Ah, les cúpules!, són les salvadores de la sagrada unitat nacional... Si almenys diguessin unitat estatal, però damunt inventa el franquisme la nació espanyola, i fins en això volen fer la competència a les altres nacionalitats que contempla la mateixa Constitució.

I què són les cúpules? El franquisme, l’“atado y bien atado”, amb la disciplina, lluita i poder d’un Opus Dei d’abans; cúpules econòmiques, religioses, militars i monàrquiques, amb la música de fons de l’“a por ellos”.

Les cúpules són els colpistes que posen pals a les rodes a la Democràcia en majúscula.

De Catalunya no han tingut mai en compte que del 2012 al 2017 les manifestacions eren milionàries. No han volgut mai diàleg, i del 2017 cap aquí, prou que repetim el que ha passat i està passant.

Així, nos, nascut al terreny, de pares d’aquí, d’avis i besavis d’aquí i des de la vessant de pau i harmonia, soc de la Catalunya, pàtria del meu cor, i ja no em sento espanyol. I això a mi m’ha arribat només fa deu anys, des que el Constitucional ha parlat, i al legislatiu ha fet callar i l’executiu no vol fer res.

Rei:

El va triar i posar Franco, el gran colpista. No l’he votat i em sento republicà, i crec que cap més tinta tinc de gastar.

Au; ni Déu, ni Pàtria ni Rei, només em queda l’acràcia pacífica i infinita. El meu adeu a Espanya res té a veure amb les Espanyes i la seva gent, en general i en particular.

Ara, jubilat, em passejo setmanalment per les autonomies que puc captar, per la televisió d’abans i la de pagament, trobo accés a totes menys Castella i la Comunitat Valenciana. També he tombat molt per la Carpetovetònia, sempre sense cap problema.

L’estat espanyol, que entre els segles XIX i el XX ha perdut totes les seves colònies i possessions, i sempre a sang i foc, ara ha redescobert la unitat nacional. Per a ells és normal que ens espiïn, ja que som colpistes de merda... Ah, i la defensa última, és que els han espiat a ells mateixos, i això sí que és notícia de primera pàgina.

Som victimistes i supremacistes, i de Vox al PP passant pel PSOE són els creadors d’opinió, per fer créixer la catalanofòbia, fins a veure si les urnes catalanes trontollen al seu favor.

La Robles, de qui depèn el CNI, perdó volia dir Centre Estatal d’Informació, tota una ministressa, diu, com si fos una nena petita que han espiat, que no pensa marxar corrent.

Aquesta Robles la conec dels anys noranta i del plet que vam posar en nom dels empresaris del polígon de Tarragona de resultes de la riuada del 1994. La gran riuada va merèixer un llibre fet per Ricard Lahoz, finançat pel Port de Tarragona, i elaborat per l’editorial Arola el 2014. A la pàgina 65 s’hi diu: “El gabinet Salvà, advocats associats, s’encarrega de la defensa dels empresaris de les naus sinistrades”. Vam intentar que el assumpte se’l quedes el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ja que els danys són exclusivament a Tarragona i a la conca del riu Francolí.

A Madrid, la Robles, el dia de la vista, que hi vam anar per la importància i per curiositat, als tres lletrats sèniors del despatx ens etziba: “Per què vàreu presentar el plet a Barcelona?... No, no, ha fet bé el tribunal català de reenviar-lo, perquè un dels demandats, encara que pugui ser indirecte, és el Ministeri de Foment, i si concorre un ministeri es té de veure a l’Audiència Nacional, que n’és la competent”. Després afegeix “veig que només reclamen empresaris”, i li diem “és que els propietaris de les naus són els mateixos empresaris, que allí desenvolupen la seva activitat i tenen força personal assalariat.

Um! Bah! Poc receptiva, però amb fama de jutge progressista, confiàvem en una sentència favorable, a l’estil de la presa de Tous al País Valencià... Doncs no, l’Audiència Nacional, el 24 de març de 1999 i amb sentència de la magistrada Margarita Robles, desestima el recurs contenciós administratiu presentat pels empresaris tarragonins i argumenta que el 10 de octubre de 1994 es van produir unes pluges imprevisibles i excepcionals, davant les quals les administracions no van tenir temps per avisar la població. La magistrada conclou que tot es va produir per un cas de “força major”... Au, força major, que vol dir: un assumpte més que no cal estudiar!

I el president del Gobierno, com és que d’un dia per altre es fa amic del Marroc, i abandona als subsaharians... i ara diuen que l’estat estranger que ha espiat és el Marroc. Silenci a canvi de què?

Bé, només volia dir que soc un català que considera que s’ha acabat el bròquil, ja que l’acràcia invocada nega o minimitza la necessitat d’autoritat i poders polítics. O, per fer-ho més bonic, acabarem amb paraules d’en Maragall, el poeta:
“Pensa en la vida que tens entorn:
Aixeca el front.
Somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya?, no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adeu, Espanya !”.