Vivim en una societat tan atrafegada que els esdeveniments es precipiten i no ens deixen temps per examinar-los amb un mínim de tranquil·litat. No tenim temps per pensar, meditar, reflexionar (trieu el que més us plagui). A vegades, fins i tot, ens fan perdre la memòria del passat sense ni tan sols deixar-nos temps d’imaginar quin futur ens espera. Potser aquí rau l’èxit de la frase «viure el moment present», que es concreta també en una forma de ser i actuar. Interessa només allò més immediat, el present. Però massa vegades paguem les conseqüències d’aquesta manera de pensar.
Aquesta concepció del món i de la vida ens fa viure d’una manera superficial. Volem abraçar tant que no podem analitzar serenament allò que passa al nostre entorn o en la nostra pròpia vida. Hi ha tantes coses que atreuen momentàniament la nostra atenció que no ens dóna temps de calibrar-les. Uns fets empenyen els altres i, al final, ens quedem amb els més cridaners, els que més ens han colpit  d’entrada, però també els oblidem aviat.

En canvi, jo entenc que sovint és necessari escoltar les veus del silenci. És a dir, aturar-nos, girar el cap enrere per veure el camí recorregut i preveure dintre del possible on ens portarà d’ara en endavant. Allò que en temps de la meva joventut es concretava en tres moments: 1) veure; 2) jutjar; 3) actuar. Per tant, no valen els crits, valen els arguments. Atès que estem en temps de campanya per a les europees de diumenge vinent, segur que recordem moltes de les anècdotes que s’han produït durant aquests dies, algunes ben pintoresques, per cert. Però ¿quantes persones serien capaces d’explicar els programes dels partits que votaran? Abans de fer res, hem d’examinar els arguments i les actuacions de les persones en el passat i, alhora, pensar a quina mena de situacions ens porten. Si ens deixem enlluernar per la brillantor dels llums de neó, potser mai no veurem la realitat tal com és. No té més raó el que més crida o el que insulta —encara que aquesta sigui una pràctica ben usual a l’hora de defensar els propis punts de vista—, sinó el que aporta fets i arguments.

Massa vegades ens deixem endur pel carisma o l’aversió envers determinades persones. De la mateixa manera que dipositem el nostre futur en mans dels polítics, amb massa freqüència dipositem també en altres persones la nostra capacitat de raonar i de decidir amb criteris propis. Precisament, allò que diferencia els infants dels adults és aquesta capacitat de decidir i, per tant, també cal assumir la possibilitat de cometre errors. Una intel·ligència adulta en treu experiència per no tornar-se a equivocar en el futur.

Només amb persones responsables, dedicades, honestes i treballadores el nostre món pot anar endavant. Responsabilitat, honestedat i treball són uns valors necessaris, però, per desgràcia, poc freqüents. Predomina més aviat l’oportunisme, la falsedat i la vilesa. Per això, cal calibrar bé les idees i l’actuació de les persones abans de donar-los la nostra confiança.