“Al maití, quan a l’alba espunta el sol, mil colors dona a l’Alguer mia: un amor sés tu, o terra mia, qui te veu, de te deixar lo cor li dol!”. Amb aquests versos del poeta Antoni Cao, i de la mà de l’excelsa cantant Franca Masu i el punyent Claudio Gabriel Sanna, divendres se’ns va posar la pell de gallina al Teatre Cívic de l’Alguer, en el qual l’emoció recorria el conjunt de butaques envellutades d’aquest emblemàtic edifici neoclàssic de la plaça del Bisbe, escenari d’algunes de les grans nits de la ciutat.

  “Tu sés la mare mia, o bella Alguer, te tenc a dins del cor i cada dia jo prec per a tu, o terra mia: de tot cor te prec i te vull bé”. I és així com després d’aquell conjunt de cançons emotives de Pino Piras o Pasqual Gal·lo, a la Biblioteca Catalana del carrer de Pa i Aigua —seu històrica de l’Obra Cultural de l’Alguer— vam poder retrobar i conversar llargament amb els protagonistes musicals d’aquella nit, i també amb altres referents i noms destacats de l’àmbit cultural, com Carlo Sechi, Pino Tilloca, Irene Coghene i Mauro Mulas.

  Aquella vetllada va ser el preludi d’un intens cap de setmana de reunions i molta reflexió al voltant de l’evolució històrica de l’activisme cultural alguerès des d’aquell Viatge del Retrobament del 1960, que va suposar un abans i un després en la connexió intel·lectual i el reconeixement popular del nexe comú. Més de 60 anys després d’aquell esdeveniment, la realitat lingüística, els usos socials i el marc de referència de la ciutat algueresa és tota una altra i, malauradament, no sembla que això preocupi en excés les institucions catalanes.

  “A tots te present, o país meu, a tots agrades a tots, agrada estar. Sés una terra inspirada de Déu. Altra al món, com a tu, no n’hi ha”. Perquè l’Alguer recuperi de nou la llengua pròpia i l’enllaç amb el conjunt de territoris de parla catalana caldrà incidir en tots els àmbits possibles, i caldrà establir-ne bases sòlides: encara no hi ha un vol directe entre Barcelona i l’Alguer fora dels mesos estiuencs, fet que perjudica d’una manera severa els desitjables estudiants algueresos que podrien formar-se a les universitats catalanes, a més d’impedir l’enfortiment de l’exportació comercial algueresa i les possibles sinergies dels emprenedors i professionals. Que les autoritats catalanes i sardes no garanteixin la connexió directa per avió també impedeix que el turisme flueixi al ritme que caldria, i que permetria normalitzar, per via econòmica, l’interès per recuperar la llengua dels avis en els sectors de l’hostaleria, la restauració i el comerç.

Malgrat aquesta falta d’uns mínims sobre els quals treballar, aquests darrers anys s’estan fent alguns passos que poden ser importants i de llarga durada: després d’anys sense una revista impresa, els lectors algueresos tornen a comptar amb una publicació periòdica cultural, Al Portal. Veus de l’Alguer. També pensant sobretot en el públic juvenil, s’ha editat un còmic en alguerès, La Victòria, del professor Antonio Budruni, al voltant de Sant Joan de la Porta Llatina, i d’una manera especial s’ha sacsejat la transmissió intergeneracional a través d’un disc de cançons infantils alguereses, Mans manetes, promogut per la Plataforma per la Llengua, que ha suposat un esclat sense precedents d’activació familiar, que serà imprescindible mantenir.

  “Al cor meu jo te tinc i te vull bé, un gran bé que viu de alegria, per a mi sés tu la mare mia, per a mi la mia cançó te cantaré”. I és així com, tot pensant i valorant possibilitats de futur, vam dinar a la terrassa del restaurant Mirador, de cuina acolorida a tocar del mar, amb perfums i sabors d’antiga memòria; i, al vespre, vam descobrir els plats detallistes de Lo Romaní, el restaurant de via Lazzaretto que tant ens havia recomanat l’estudiós berguedà Ramon Felipó, on vam confirmar que es poden degustar els productes més tradicionals de la cuina de la ciutat.

I, així, caminant per aquells carrers empedrats de postal de la nostra ciutat mediterrània més oriental —o Alguer, o Alguer...!—, seguíem taral·lejant aquella melodia que ens convidava a preservar-ne el record: “Al maití, quan a l’alba espunta el sol, mil colors dona a l’Alguer mia: un amor sés tu, o terra mia, qui te veu, de te deixar lo cor li dol!”.