Amics, coneguts i saludats, qui més qui menys en té un reguitzell per triar i remenar.

Però amic i aviador ja és més difícil. Al Morell de la meva infància i adolescència hi havia un noi que deia que volia ser aviador, fins que una persona gran li va deixar anar una sentència: “Qui, aquest diu que vol ser aviador... Aviador de basses serà!”. Això al Morell d’abans de la refineria era normal; el meu avi em deia “nen, ves a aviar la bassa”, i tot cofoi anaves a la feina, d’aviar-la i d’enviar l’aigua a regar els avellaners.

Per això quan vaig trobar una persona que era aviadora de veritat, me’l vaig prendre seriosament.

En Ricard el conec del carrer, del Méndez Núñez, de la Tarragona del segle passat. Està situat a l’últim tram de la Rambla, prop del Balcó del Mediterrani, i va ser dels primers a ser carrer de vianants.

És un carrer que sorprenentment mai ha canviat de nom. Méndez Núñez va ser un militar que va arribar a ser vicepresident de l’Almirallat i tinent general de l’Armada.

Aquest militar, gallec (1824-1869) —que podria ser que hagués mort enverinat però les seves germanes es van oposar que li fessin l’autòpsia—, va ser enterrat al panteó familiar de Moaña, a Pontevedra. Allí la tomba va ser visitada pel rei Alfons XII, que va ordenar que el traslladessin al panteó de mariners il·lustres de San Fernando (Cadis).

Va anar perdent vaixells, soldats i colònies espanyoles a sang i foc, i a ell se li atribueix la frase que ha passat a la historia de la trista Espanya de l’època: “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra.”

Doncs bé, l’amic és una dotzena d’anys més jove que nos, quarta generació de la Impremta Pijoan, que acabarà amb ell...perquè si els masos cauen, les impremtes també.

Recordo el seu avi, sempre anava amb un guardapols gris fosc. Recordo el pare entre màquines i soroll .

Vam passar de l’hola i l’adeu, per mitjà del Guigui, grafista i amic, i entràvem sovint a l’empresa, per qüestions artístiques del Guigui, dissenyador creatiu, ja que els menestrals del barri ja la fèiem servir, per a sobres, targes i resta d’encàrrecs propis de l’època. I a nos, molt amant del que sortia del normal, de seguida em va “molar”.

Del Guigui vaig descobrir de jovenet que caçava, igual que feia jo amb mon pare, i vam seguir caçant per mig Espanya durant anys i panys... I el Pijoan que volava... I de seguida em vaig apuntar al primer vol inaugural, i m’hi vaig enganxar, per veure la caseta de Lilla, abans de ser ampliada... Ara ja en diem “el mas”. El delta de l’Ebre, els ports de la costa, Tarragona de dia i de nit, la refineria, les basses del Morell, Pobla de Mafumet i Constantí... fins que les dues parelles vam començar caps de setmana a Mallorca, Menorca, Eivissa, Guardamar.

Quan arribàvem als aeroports, la guàrdia civil no sabia si érem millonetis o rodamóns; encara que ha vegades portàvem una tenda de campanya com a estri principal. Per si de cas, no ens van preguntar quasi mai res.

Però un dia em va entrar temor, que diuen a Tortosa, i vaig pensar que la solució era aprendre a volar, per no anar els quatre, amb un sol salvador, d’una situació extrema. I vaig començar a rebre classes, i al començar la tècnica , i tindre de vigilar alçada, potència, velocitat, rumbs, controls... em vaig descontrolar, ja que la tècnica quasi sempre m’ha acabat mig avorrint.

No obstant, em va quedar clara la gran definició de per què no cauen els avions: no cauen perquè la potència i la velocitat són superiors a la llei de la gravetat.

Au, ja tenim un màster a l’estil dels que sembla que feia aquell polític que es deia Casado.

Però van ser anys i bons, que han continuat en una bona amistat. Hem navegat, hem viatjat i ara seguim de prop l’hort de Lilla. I ens anem fent grans, comprovant que les coses no són per sempre, però és el que hi ha.

Acabarem amb un tros del poema de Salvat-Papasseit “De la rosa als llavis”, escrit fa cent anys, i ja parla del més bonic ocell, que és l’avió. Joan Manuel Serrat també la canta.

Com deia l’amic, us la dedico:
“Deixaré la ciutat que em distreu de l’amor.
La meva barca, el port,
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca.
L’autoòmnibus brunzent,
i el més bonic ocell, que és l’avió,
i temptaré la noia, que ara arriba i ja em priva”...