Sento crits i soroll, xiscles i cops i la lluita segueix sense parar. Els soldats no deixen les espases, els cops de ferros contra ferros, agonies i plors, els vaixells envoltats d’escamots armats, que volien entrar a la torre, però la força del mar no els deixava acostar-s’hi; fum i més fum, teulades flamejant i olors d’olis cremats, pols, i un cel clar, airet càlid de ponent i corredisses d’una part a l’altra en un no parar; sang a platja i a l’aigua, cossos surant, altres malferits intentaran arribar a la costa, uns demanant ajuda allargant la mà sense ningú que ajudi, xipoll d’aigua bruta, cares emmascarades de brases brutes i morts aferrats a la terra, com si no volguessin marxar d’aquest món. La torre resistia l’embat i la lluita aferrissada no tenia fi, les veles de les naus ja feien torxes i el foc, una brasa gegant que il·luminava el vespre amb aquell fum espès i negre amb la flaire de carn cremada. No hi havia treva fins que, de cop, girà l’aire i apagà les flames i va enfonsar lluny els vaixells enemics, amb les despulles d’una part i l’altra, mentre les onades els malmetien i s’enfonsaven en el fons d’aquella mar, que aquesta vegada va ser respectuós amb la gent del país. Era la nit del 23 de juny , Sant Joan. I la torre del mateix nom encara està dempeus vigilant.