El senyor Bertomeu Terramar i Vinyet és una persona seriosa i de bon sentit de l’humor, encara que aquests aspectes semblin no lligar gaire. Expliquem també que en una altra època de la seva vida va ser un consumat polític, amb un alt càrrec comarcal. Aquest càrrec el portà en ocasions a tenir de viatjar per assistir a visites ministerials a Madrid, per haver “d’anar a demanar”.

En una d’aquestes ocasions hagué de prendre el seu “consell” d’assessors, format pel secretari, l’interventor i l’arquitecte per defensar una partida dinerària destinada a restaurar el palauet de la població. El viatge a Madrid es feu amb cotxe oficial de l’organisme.

Havent partit de Catalunya a les deu, a l’hora de dinar es trobaven en ruta per la comarca dels Monegres al centre de l’Aragó. Per celebrar l’ocasió —sabent estava cantat aconseguir l’assignació—, Bertomeu els convidà a dinar a un hostal, El Rebeco, que ell coneixia per haver-s’hi aturat en alguna ocasió.

El Rebeco era un hostal tal com Déu mana. Arquitectònicament dissenyat a l’estil espanyol, amb porxades, finestrals, vidriats i banderes de tots els països europeus onejant al vent a l’exterior: les parets interiors d’aquella mena de parador estaven sembrades amb caps d’animals de caça dissecats. A més de rebecos (que donarien nom al local), n’hi havia de cabirols de banyes petites, de cérvols de banyes mitjanes i dues de búfals amb grosses banyotes; un veritables bosc de banyes.

S’assegueren a una taula de pairals. Un cambrer sol·lícit els portà el cartipàs de menús, una espècie de llibre que semblava un vetust antifonari de monestir. Els menús eren escrits en lletra gòtica anglesa.

Tot mirant la carta començaren a discutir en català què voldria dir aquell “pdrusco de rebeco” o les “cachas de ciervo”.

L’oïda de l’amo del senyorial restaurant, don Ramón de Castroviejo y Madariaga, era molt fina i escoltar un idioma estrany dins la mansió li feu entrar la tafaneria.

—Señores, sean bienvenidos! Haremos lo posible para complacerles.

—Muchas gracias —contestaren a l’uníson els catalans.

—De dónde vienen?

—De un pueblo de la provincia de Tarragona —contestà el secretari amb temor. Per contra, el senyor quedà sorprès:

  —Oh!, catalanes. ¡Que bueno!, ¡cómo los admiro!. Seguro que irán a Madrid a defender sus fueros. Eso es lo que deberíamos hacer los aragoneses, pero nosotros somos unos cobardicas.

L’home es mostrava enardit sense fingiment. Se li veia a la cara i als ulls que es trobava reconfortat en presència del que a ell li semblarien uns herois.

Acabada l’atenció, abordà un cambrer i li donà instruccions a cau d’orella. El dinar va resultar magnífic i a l’hora de les postres va comparèixer de nou don Ramón per dir-los sol·lícit que el cafè i els licors corrien a càrrec de la casa, i respecte als licors que demanessin els que volguessin, que no se’ls posaria cap objecció.

Agraïments per part de la ciutadania catalana.

Es miraren uns als altres. El tècnic va demanar Magno; l’arquitecte, Cointreau; l’economista, Anís del Mono, i el secretari, posant cara de pomes agres, demanà: unes herbes.

—Hierbas? —va exclamar desconcertat don Ramón.

—Sí, sí, hierbas; ya sabe..., el estómago.

—I usted? —dirigint-se a Bertomeu amb deferència, a l’olorar-se que era el cap de grup.

Va dubtar, Bertomeu. 

  —Pues mire, tráigame... —va vacil·lar, però pensant que era català va decidir que havia de demanar un licor de la terra:

—Tráigame el Mascaró.

—Sí señor; será usted servido —i anà a trobar el cambrer per a les noves instruccions.

  Xiuxiuejaren breus moments tots dos. Feren un impàs de peus i cames sense decidir-se cap on anar. Finalment l’amo agafà la ruta de la taula i dirigint-se a Bertomeu li preguntà sol·lícit:

  —Verà, no sabemos... para usted, señor, cual es el coñac Mas-caro. Un delicat somriure aparegué a la boca del president a l’observar que don Ramón no diferenciaria les lletres “o” tòniques de les àtones.